Cada dia veig un quadre que tinc penjat en l’habitació petita, un quarto traster on hi tinc la roba, algunes eines, pots de pintura i els llibres dels que encara no m’he desprès… Hi entro molts cops, ara, a aquesta habitació, perquè per fer el quilòmetre que m’he imposat haig de recórrer una infinitat de vegades el meu piset, el tros que va del menjador-cuina fins aquesta habitació, on hi tinc penjada la foto del Montmell.
A aquesta muntanya quan era a Vilafranca volia porta-hi els nois que eren de colònies a Penyafort, però sempre s’hi van oposar perquè l’excursió la trobaven massa llarga. Però l’estiu que m’encomanaren una tanda de la JICF, a les noies els feu il·lusió i ho van acceptar com una aventura emocionant. Amb elles ja havia anat a Selma i això de descobrir mons rars les atreia. El lloc em va impactar. Vaig trobar que la vista des de baix –que és la de la foto—era una plasmació perfecta d’una llarga etapa històrica de Catalunya. Al cim de la muntanya s’hi alçà el castell i s’hi establí un primer nucli de persones, tot just conquerit el territori. De mica en mica van anar artigant el bosc, sorgiren masets dispersos i es contruí més avall l’esglesiola romànica… fins que, allunyats els moros, acabà formant-se el poble del Montmell a baix, al pla.
Quines ganes que tinc de sortir i tornar a les excursions! Just aquests dies, aprofitant les hores que em dona el confinament repasso fotos i escrits de les moltes sortides que hem fet, i m’ha vingut al cap la idea de fer-ne un llibre, que seria un cant a l’esplendor de la terra: a la bellesa del meravellós paisatge que tenim, tot desxifrant-ne els vestigis històrics de què n’està tan ple.
El Montmell, juntament amb Selma i el Tagamanent en serien un capítol petit però que estimo molt.
Sigues el primer en comentar on "El Montmell"