• 

Després del feixuc llibre sobre Kant, que per mi va ser com les classes que posen als nens en el seu confinament, vaig agafar un llibre que encara no he donat  a la biblioteca del Fondo perquè de tant en tant m’agrada mirar-lo. És un llibre de gran format, molt bon paper i moltes il·lustracions, de l’Editorial valenciana Bromera. El títol és Els Borja. Família i mite, i  l’autor Joan F. Mira, de qui vaig llegir fa anys la magnífica novel·la històrica sobre Alexandre Borja, que t’enganxa de manera que no pots deixar-la.

Haig de dir que la figura del papa Borja (o Borgia, en italià) fa ja temps que m’interessa. Les raons són moltes: una, per l’època que va viure quan, acabada l’Edat Mitjana, esclata el Renaixement. És el temps a Itàlia de les ciutats-estat (Venècia, Milà, Nàpols, el Vaticà…), amb artistes tan extraordinaris com Botticelli, Rafael, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel… i homes tan impactants com Giordano Bruno i el seu oponent polític, Maquiavel. I que es dona el cas únic i extraordinari que els catalano-valencians i aragonesos es feren amos del Vaticà, de la mà de la família Borja, de València. Un Borja, el bisbe Alfons que acompanyà el monarca Alfons el Magnànim a Nàpols, fou elevat al cardenalat i poc després elegit papa (Sixte III), i anys després, el seu nebot, Roderic, bisbe de València, també arribà al papat.

Els catalano-valencians eren malvistos en immiscir-se en les rivalitats de les grans famílies romanes, i entorn d’ells, sobretot del papa Borja, es creà una llegenda negra d’enverinaments, luxúria, violència i passió per la riquesa i el poder; coses que sí que es donaven; un fet generalitzat. Però inflades i tretes de context, oculten els personatges d’aquell temps i ens priven de coneixe’n la rica i complexa personalitat, especialment la del papa Borja.

El llibre-novel·la de Joan F. Mira us apassionarà. I el libre que comento us hi posarà les imatges. 

• 

•