Contemplo la fotografia que encapçala la present glosa, amb el “temple” de la parròquia de Sant Tarcissi, de la qual el meu germà Abelard n’era rector. La fotografia és alegre, plena de color, el nens i nenes mudats fan goig. Però si et fixes en l’edifici veus que és un trist barracó. I si mires el paisatge de l’entorn endevines la pobresa del lloc. I hi ha una cosa que crida l’atenció: en el grup endiumenjat només hi veus dos homes. Els obrers rarament anaven a missa, l’església no solament la sentien llunyana sinó que la consideraven com formant part del tercet enemic del poble: el capellà, el guàrdia civil i el señorito.

I els infants? De petits anar a missa era una distracció, una cosa nova i divertida, i les mares que els hi portaven a més de pensar que “sempre aprendrien alguna cosa”, solien ser de natural religiós. Però nosaltres sabíem que així que els nens es fessin grans entrarien al món del treball i deixarien d’anar a missa. Les coses que els deien els capellans no els aportaven res que els  servís per afrontar la nova etapa de la seva vida. Anirien a l’església quan es casessin, quan se’ls morís algun conegut o familiar, quan tindrien un fill perquè llavors –parlo dels anys de quan encara era vigent el nacionalcatolicisme–, per validar aquests importants esdeveniments s’havia de passar per l’església.

Els capellans joves que crèiem de veritat en Jesús i que abominàvem de la dictadura i del muntatge social, ho vam percebre: la sacramentalització –que era la base de la pastoral que es practicava— no tocava la vida real de la gent. Ens ho deien els comunistes que, lluitant per superar les injustícies socials, acusaven l’Església de ser l’opi del poble perquè en lloc de parlar  a la gent dels seus problemes, els parlava del cel. En canvi, en girar els ulls al Jesús de l’evangeli el vèiem sempre a prop de la gent.

Total: vam fer el que diu el papa Francesc: sortir al carrer per ajudar el poble a trobar Jesús en el patiment, en la lluita, en el goig de viure. Fnt plegats el camí, en el capvespre.