Avui m’excedeixo en l’extensió de la glosa que, pròpiament, no és una glosa sinó la còpia d’un text que vaig escriure sobre la pesta del segle XVII, arran de descobrir quan feia el llibre sobre la genealogia de la meva familia, dues persones dels Sayrach del Montseny (una branca avui extinta) que havien mort víctimes de la pesta. La descripció la trobo molt interessant i massa actual. Espero que estant confinats tindreu prou temps per llegir-ho.

La pesta del s. XVII a Catalunya

La pesta del segle XVII va entrar a Catalunya l’any 1650 i va durar quatre anys. Procedia de les terres valencianes, d’on sembla que va ser “transportada” per les tropes catalanes quan van tornar a Tortosa, després de saquejar algunes poblacions del Regne de València. Fra Francesc Gavaldà, autor d’una Memòria referida al mal a València, va escriure: “En los últimos de Julio [de 1647], en una casa de la calle de San Vicente dentro de Valencia (…) murieron muchos, y en tan breves días, que no pudieron dejar de advertirlo (…) A los primeros de Agosto ya iva el mal salpicando por Valencia”. En poques setmanes la pesta es va escampar fins a Alacant. Després d’haver infestat una gran part d’Andalusia, va prendre una direcció contrària i es va dirigir cap a l’Aragó i Catalunya, i va traspassar el mar en direcció de Mallorca i Sardenya. El 1650 ja havia arribat al Vallès Oriental, d’on va passar a Osona.

La pesta va provocar un estat d’alarma a tot el país. A través del testimoni de Miquel Parets –un assaonador de Barcelona que va perdre la dona i tres fills–, ens és permès d’acostar-nos vívidament a aquesta situació tan dramática.“Se’m morí la muller i un minyó que anava per los tretze anys i altro que tenia onze i una minyoneta d’un any que ma muller criava, que són quatre persones, totes se’m moriren en manco d’un mes. I també ma mare i un minyó de quatre anys foren encontrats i varen curar”. “Se va encontrar la dita ma muller d’un carbunclo en lo ventrell de la cama i d’una vèrtola al cau de la cuixa, la qual morí dins set dies.” El fill Miqueló “morí d’una glànola en lo coll. (…) Sols li durà un dia i mig lo mal”. L’altre nen, en Josep, “estigué cerca d’un any i mig que tots los dies lo venien a curar barbers. I va morir tan sec que no tenia sinó los ossos i nirvis”.

En els primers moments es feia un esforç per amagar la presència del mal. La seva acceptació comportava adoptar mesures molt estrictes i això produïa l’espasme de la vida ciutadana. “La ciutat féu fer gran abundància de llits i màrfagues perquè los malalts anaven creixent, i amb tot i amb això no volien declarar que fos pesta, sinó que eren altres malalties, però lo girant de la lluna de març va desenganyar molt la gent, perquè se moriren moltes persones, i moltes d’elles encontrades ab vèrtoles i bonys i carbunclos, que eren uns grans com un ciuró, tots vermells i lo cap negre”.

La persona que era “encontrada”, és a dir contagiada, havia de ser aïllada. Se la tancava a casa i no es permetia que ningú se li acostés, excepte la persona designada per assistir-la. Aquells que havien de relacionar-s’hi prenien grans precaucions, tal com es constata en l’explicació que Miquel Parets fa del combregar dels malalts: “Per a confessar los malalts posaven l’atxa entre lo sacerdot i lo malalt, i havia-hi molta distància entre lo sacerdot i lo malalt, que aqueix mal diu se comana molt en lo alè i així se n’apartaven molt i no s’entretenien molt en confessions, i lo combregar donaven lo Santíssim Sagrament al cap d’una vergueta de plata per no tocar el malalt”.

A la casa, hi pintaven una creu per advertir els veïns del perill de contagi.  El més freqüent, però, era que les persones suspectes de contagi les apartessin de la població i les “abarraquessin” en hospitals o convents habilitats per fer cara a la necessitat, o que les tanquessin en barraques construïdes als afores del poble, de les quals n’hi havia unes de dedicades als malalts, unes altres als convalescents i unes altres al personal assistencial: metges, cirurgians, barbers, capellans… La major part dels que es morien eren enterrats fora del cementiri, al camp, en llocs allunyats. No cal dir que a les grans ciutats, com Barcelona o Girona, la pesta hi feia molts estralls. A la declaració de l’estat de pesta en seguia una mena d’estat de setge. La ciutat quedava pràcticament tancada, se’n prohibia l’entrada o sortida a aquells que no anessin proveïts de salconduit i sempre se sotmetien a controls rigorosos.

A ciutat hi moria tanta gent, que els fossers no donaven l’abast a enterrar-los: “S’hagueren de valer de carretes per a portar los morts. (…) Per tot allà on passaven era una gran terror veure les carretes, (…) veure-les anar per los carrers totes plenes de morts, qui tot vestit, qui despullat, qui embolicats ab llençols, qui ab camisa (…) i tan espesses que anant per los carrers de contínua topaven ab elles. I anaven altres carretes que se n’aportaven los matalassos i flassades i llençols dels llits dels morts” als improvisats hospitals perquè els malalts poguessin jeure. Eren tants, els malalts, que “molts se morien sens que metge ni barber los tocava”. Les persones que podien –en general les més acomodades– fugien de la ciutat per establir-se al camp. Si eren suspectes de contagi havien de fer quarantena en barraques construïdes expressament. Aquells que tenien parents o bons amics hi acudien i  “aqueixos tals los feien una bona barraca o dues conforme la família que eren, (…) prop de les cases de sos amics i parents i de les dites cases los enviaven los manteniments (…) deixant lo menjar un tros lluny de les barraques (…). En estar malalts ja els feien una barraca sola molt apartada dels altros i cercar algú que els governàs, i no [en] trobaven”.

Es creia que la malaltia era un càstig de Déu pels pecats de la gent, per això els actes religiosos prenien un gran increment i les poblacions feien vots als sants intercessors, com ara sant Francesc de Paula. Des d’un punt de vista material la malaltia s’atribuïa a la misèria, a la desnutrició i a la brutícia. Consegüentment quan un empestat moria, el primer que es feia era cremar-ne la roba i desinfectar la casa, sotmetent-la als vapors i als fums que es desprenien en cremar determinades plantes que eren considerades desinfectants.

L’any 1652 Miquel Parets consignava al Dietari: “hi hagué molt poques viles i ciutats en Catalunya  que no hi arribàs aquest mal”.

“SAYRACH. RECERCA GENEALÒGICA” Edicions Fòrum-GRAMA, 2009