Havia pensat parlar de la mort però dedico la glosa a l’amic escultor Josep Ricart Maymir, que ha mort fa escassos dies segons ens comunica els seu fill Xavier. Segur que molts colomencs no el reconeixen pel nom, els del Fondo almenys alguns sí. Jo el vaig conèixer al Poblenou; quan anys després vaig fundar la parròquia del Fondo li vaig encarregar la imatge del Sant Crist. Quan la vaig veure em va xocar. Un rostre molt bonic, un cos estilitzat i els braços molt llargs per abraçar el món sencer. Però sense els claus a les mans ni als peus! “He fet un Jesús viu –em va dir— el Crist ressuscitat”, Crist ha vençut la mort i ens parla de la vida, en majúscula.

Em semblà que era una interpretació genial, que revel·lava el tremp de l’amic Ricart. Quan el vaig conèixer tenia el taller a tocar de la plaça Lope de Vega. Era una planta baixa. La seva esposa freqüentava la parròquia, ell diria que no tant. Però era profundament creient, d’una religiositat essencial, que més que en les cerimònies se centrava en el manament de Jesús d’estimar els altres, en especial als pobres.

Fa uns mesos vaig saber per la seva filla Anna que estava en una residència de Poblenou i el vaig anar a veure. Em sap greu no haver-lo vist més… Enllitat, sense poder-se llevar, em semblà que això el desanimava, ell que era tan fort. Només cal veure les seves escultures, són com crits. Envejava els monjos escultors de l’Edat Mitjana que, anònimament, esculpien sèries senceres dels capitells del claustre  com si fossin sermons de pedra.

Estic content perquè a Santa Coloma els devots resen al peu dels santcristos de les parròquies del Raval i de Santa Maria, i de la marededéu, també de Santa Maria, que són obra seva.