Encapçalo la glosa amb el  títol d’un preciós llibre que sobre els ocells va escriure el poeta Josep M. de Sagarra. En les seves memòries explica que va aprendre a conèixer els ocells quan de jovenet estiuejava a la torre Balldovina. En el llibre descriu els més habituals i ho fa amb una precisió extraordinària, alhora que els humanitza, per la similitud del seu comportament amb trets característics de determinades persones.

Jo també m’he familiaritzat amb els ocells de petit, quan estiuejàvem a la Torre dels Dimonis, de Sant Feliu de Llobregat. Se’m quedaren molt gravats els pardals pel xivarri que feien així que el dia clarejava. Un soroll que també vaig sentia els estius que vaig passar a Palau-Sator. Qui m’havia de dir que arribaria un dia, com ara, que gairebé no en veuríem cap pels nostres carrers! A Sant Feliu uns dies seguíem l’evolució d’uns ocellets que havien fet el niu en una branca d’un dels cedres de davant la torre. Una nit va ploure molt. L’endemà vam trobar els ocellets caiguts a terra, sense vida.

L’ocellet és un animal alegre, bellugadís, alguns són atrevits i rabiüts, com els pardals, d’altres molt espantadissos. Sant Francesc n’agraïa el cant i en lloava la riquesa del seu colorit. A mi m’ha agradat conèxe’ls, distingir-los i identificar-los també pel cant. Que bonic el refilet planyívol del pit-roig, o el cant del rossinyol, de la merla, del tallarol… Crec que si la gent es familiaritzés amb els ocells seria més bona,  per això vaig proposar al Lluís, quan era alcalde, que declarés els ocells ciutadans petits de Santa Coloma,i que en proclamés els seus drets, perquè els colomencs i colomenques els respectessin. I els estimessin.

Si jo hagués estat alcalde ho hauria fet. Molta gent  se n’hauria estranyat, però la tele hauria vingut i l’anècdota s’hauria qualificat d’exemplar.