Vaig seguir amb molta atenció el 30 minuts d’ahir, a TV3, sobre els ossos als Pirineus. És un tema del qual vaig escriure al capvespre.cat en la glosa del 13 de setembre, quan era a la Vall Ferrera. L’estiu anterior això de la seva introducció al nostre territori ja em va preocupar. Vaig passar les vacances a Bossòst (Val d’Aran); moltes tardes sortia a caminar sender amunt, seguint la riba dreta de la Garona, i els homes o dones que em veien em deien que no m’hi aventurés,  que molts capvespres un ós que viu per aquells paratges i que s’ha fet famós per la seva agressivitat, baixa a beure aigua.

A mi em sempre m’ha caigut bé la introducció dels ossos i dels llops. Però a Alins també em vaig adonar de l’oposició als ossos, no només dels ramaders, sinó de tots els veïns amb qui ho vaig preguntar. En vaig parlar amb la guia de l‘Ecomuseu Can Sintes (a casa seva tenen vaques) per tenir-ne una opinió més raonada, i em va dir que els ossos maten més animals del que se’ns informa, que no  compten els poltres i vedells que es perden en avortar les seves mares, o els que es precipiten al buit, al fugir d’estampida, de l’ensurt que tenen, en veure venir l’os.

El documental de les morts del bestiar en parlà profusament. Sobretot a l’Ariège, al Pirineu francès. Però també de la pacificació del problema al país basc. I acabà fent seu el discurs dels responsables de la introducció de l’ós, que reconeixen que el programa  és mal acceptat potser perquè s’ha fet amb poc tacte i, sobretot, perquè la gent té la concepció tradicional de que l’home és l’amo de la Terra  Sofía Isús defensà que cal capgirar el problema i aprofitat la discutida presència de l’ós per fer que la gent canviï de xip, i pensi que el territori és de tots els éssers que hi habitem.

Quina ocasió tan magnífica per qüestionar-nos la nostra relació amb la natura i amb els éssers que en formem part.