Avui m’he llevat a Santa Coloma després dels quinze dies esplèndids al Pirineu. Ahir encara vaig viure un dia rodó. Amb el meus nebots –que van pujar la vigília– vam anar a Norís i a Tort. Dos pobles dels més ben conservats de la vall, gràcies a haver-los conservat poc. Norís queda penjat entre barrancs alts i  estrets. En canvi Tor es troba en un petit pla voltat també de muntanyes, i el restaurant que hi ha obert la Pili, famós per la seva extraordinària i excel·lent cuina, sempre atrau gent, a més de ser lloc de pas a Andorra, per on passen sobretot  motoristes.

Avui el panorama que visc és absolutament diferent. Pel marc, pel paisatge: miro per la finestra i tot és un amuntegament de cases sota el cel, un cel que avui s’ha llevat rúfol, absolutament grisós. I diferent perquè he acabat les vacances i inicio un nou curs, marcat –per mi- per l’enrenou que se’m presenta arran dels meus 90 anys, i pel muntatge de l’espai del Fondo on haig de portar les meves coses.

I més enllà dels fets que m’atenyen individualment, hi ha el seguiment del procés independentista que, si me n’hagués distret, la manifestació de demà me’l recordaria. Una vigília –la d’aquest any– estranya. Hi arribem sense l’eufòria d’altres vegades perquè els partits polítics amb les seves dissensions i baralles ens han avorrit, indignat i potser desanimat. Una tristor a la qual sembla afegir-s’hi el mal dia que fa.

Però demà i sinó demà passat tornarà a sortir el sol i jo no deixo de mantenir viva la fe en la victòria. Per això aniré a la manifestació amb milers de ciutadans,  amb tots els ànims del món.