Camí enriquidor

Passejava pel riu… El riu, en primer lloc com el tros de paisatge que tinc més a la vora i que m’obre a la natura. L’aigua que baixa ve de la confluència dels rius Mogent i Congost, oficialment de la petita font on neix el Congost a Sant Cugat de Gavadons, tocant a Collsuspina. La gent del centre excursionista del CEP l’hem monumentalitzat una mica,  l’esquifida font, senyalizant-la amb una estela que va fer l’amic Alfons Martínez. Més enllà d’on neix el riu s’obre la plana de Vic i les muntanyes dels Cingles de Bertí i del Montseny, i a sobre, sempre, el cel, tants dies d’un blau intens i bonic.

El riu com imatge de la vida. L‘amic Màrius Sampere que com tots nosaltres el va conèixer quan era una claveguera a cel obert, el cantà en els seus poemes com la imatge de la nostra vida. Una vida esguerrada –sostenia- dramàtica i sense sentit. Jo el contradeia. Mira –li havia dit– com l’hem canviat. Hi  han tornat els ocells, les flors, els peixos. I nosaltres , els colomencs i colomenques hi anem tots els dies a passejar i una mica per constatar que, per poc que la mimem, la natura sempre torna, agraïda.

M’agrada caminar per la llera del riu, trepitjar la grama i acostar-me al corrent d’aigua, i veure més de prop les gavines, mentre la ment vola lluny.  El poeta va dir que les nostres vides són com el riu, que va cap al mar; i sí, ho sento així, els nostres dies flueixen com l’aigua que baixa: de pressa, sense aturar-se… Però el camí que fem és tan ric, trobem tantes coses noves, tanta bellesa i tants moments de goig i d’amor, que si en som conscients ens adonem, meravellats, que el viatge és una cursa fantàstica

Sí, “nuestras vidas son rios que van a la mar”, però no a morir sinó a comprovar el molt que ens ha donat el camí.