Més enllà de la Llei

Com faig sovint vaig anar a caminar pel riu. Habitualent de bon matí hi ha poca gent però ahir hi corrien els participants de la cursa matinal amb un recorregut per la ciutat. Feia goig de veure, un esclat de vitalitat sota un sol esplèndid, en un dia fred no només climatològicament, sinó pels fets tan tristos que estem vivint. Fruïa contemplant el riu, em feia feliç que els ocells i els peixos hagin tornat… Però no podia deixar de pensar en els nostres presoners i presoneres que abans d’ahir es van emportar a Madrid. Em preguntava com hauran passat la nit, què sentiran tan lluny dels seus, i de l’estimada Catalunya… Després, al bar Vivari fullejant La Vanguardia vaig trobar-hi un cop més la hipòcrita mala llet que supura sempre aquest diari. Que els independentistes no ens entenem; i el consell de sempre: que acceptem que no es pot anar contra la sacrosanta Llei, que abandonem somnis irrealitzables, que aterrem en el dia a dia. No vaig poder d’evitar tornar imaginàriament al riu, però al de quan era una claveguera a cel obert. I pensar en la desastrosa ciutat suburbial inhabitable de llavors, de quan crèiem que la ciutat podia salvar-se.

I ho vam aconseguir! Un somni inabastable que vam fer realitat  anant contra la Llei!, quan tot somni era vist pel govern franquista com una maniobra subversiva.