Som als inicis meteorològics de la tardor, tot i el glop d’hivern amb què ens obsequia la natura. I no està malament que l’estació més rica en colors ens recordi que ens du a l’auster hivern. Aquesta parsimònia del temps real, que contrasta amb el neguit del temps que vivim pendents de l’’agenda, va molt bé per a l’esperit. Mantenir la calma! Constatar que tot passa. O més exactament, que som nosaltres els qui passem, mentre que l’univers no s’immuta.

Tot i que visc la inquietud del nostre temps, procuro no perdre de vista la dimensió més fonda i perenne que fa patent el el cicle de les estacions. O en un compàs més acostat, els capvespres (que ens recorden que també la nostra vida camina cap a la posta…

Seguix atent a les cuites del nostre món petit, a les qe dedico moltes de les gloses del blog, que penso acompanyar d’un petit pensament (com una revolada per enfilar-me als branquillons de l’esperit), servint-me del magnífic poema de l’immens Ramon Llull, el Llibre d’Amic i Amat. Penaments que evoquen la cerca que l’home (l’amic) fa de l’amat (que en el poema són jo i Jesucrist), i que el lector s’hi pot veure ell mateix, en la cerca de la bellesa, de la bondat, de la veritat… o de l’ideal que voldria que donés sentit a la seva vida.

Pura poesia escrita fa més de 700 anys! Pur goig per a l’esperit.

———————————–

N o t a: n’ofereixo la magnífica versió al català actual de Sebastià Alzamora, Editorial Barcino, 2016

“Els camins pels quals l’amic cerca l’amat són llargs i perillosos, i estan poblats  de desvetllaments, sospirs i plors, i il·luminats d’amors” [2]