Des d’ahir sóc a la Seu d’Urgell; deu dies de vacances després d’un curs intens que culminava amb uns dies d’una calor realment mortal. El temps ha canviat i per mi, aquests dies, també el paisatge. Molt de verd i de blau. Fruint de la serenor que dóna el pas lent de les hores gairebé sense agenda.

La Seu m’agrada molt. Hi he estat bastants cops amb amics, amb família i sol (quan recorria els Pirineus seguint els pobles que tenen la parròquia dedicada a Santa Coloma, per fer el llibre Santa Coloma als Comtats Catalans).

Al WhatsApp que vaig enviar ahir em referia als elements sobresortints d’aquesta població que me la fan estimada: la muntanya –el Cadí– i la vella ciutat –amb la meravellosa catedral romànica, de més de mil anys d’antigor–. Em vaig descuidar d’afegir el riu Segre i el cel tan net. I l‘aire. Ii el silenci. I aquesta manera d’abillar-se i mudar-se la petita ciutat que té encara molt de poble “senyor”. En síntesi: m’atrau la rica geografia del lloc i la llarga i decisiva història viscuda, sobretot quan els bisbes i els comtes d’Urgell van tenir un paper principal en l’origen de la Catalunya Vella.

Tot plegat fa que passar uns dies aquí em sigui una molt enriquidora immersió en el temps i en el territori  del meu país.