Demà si Déu vol seré ja a Santa Coloma, el que vol dir que tocarà reprendre el curs normal de la vida: això és, agafar l’agenda i continuar les tasques que en pujar a Bossòst he deixat aparcades. Amb tot, dies de feina i dies de vacances formen part d’un mateix camí. Com el camí que fem quan sortim d’excursió: hi ha estones que passes per un prat, d’altres que t’endinses per un bosc i hi ha trams durs, que fan pujada, als quals segueixen les baixades.

Per il·lustrar això de fer camí reprodueixo unes fotos de l’excursió que vaig fer ahir al lloc de Bordetes. Una excursió que en total deuen ser 7 quilòmetres, que jo em penso que vaig fer amb el doble del temps assenyalat. Un camí molt bonic i variat que discorre per la muntanya seguint, enlairadament, el riu Garona.

Hi adjunto la capelleta dedicada a San Jaime que es troba ja a l’arribada al poble.  M’ha fet pensar en el camí francès que du a Santiago de Compostela que, per mi, és una mena de traducció real del poema Itaca, de Kavafis: la vida com un fer camí, perseguint l’enriquiment personal aprofitant tot el que el viatge t’aporta.

Reprendre la vida normal després d’uns llargs dies de descans en un lloc tan bonic com aquest del Pirineu ha de ser fàcil.