Dino amb mossèn Joseph Greethafonkalan, rector de Bossòst i dels altrs pobles del Baix Aran. Se’m queixa de la pèrdua de la religiositat de la gent. Jo li comento que l’Església no ha sabut encarnar l’evangeli en el món modern. M’adono que ell pateix, és jove i compara la vida d’aquí amb la del seu país, Sri Lanka, on la gent –em diu– és molt religiosa. De la irreligiositat nostra en culpa la societat, que creu que ha perdut els valors morals.

Al matí a la muntanya he trobat una parella barcelonina amb la que he baixat fins al poble, tot parlant de la Setmana Santa  m’han  confessat que són parella des de fa deu anys i que no es pensen casar. La noia, pero, ha afegit que si es casés ho faria per l’Església. El noi s’hi oposa, els dos em parlen malament de l’Església. Davant la meva estranyesa ella em diu: “Jo no crec però sento que hi ha alguna cosa més enllà, i quan sóc dins d’una església tota sola és com si em trobés en aquest més enllà”.

Al vespre assisteixo a l’ofici de Dijous Sant. La gent del poble ha muntat al presbiteri una mena de teatret per hostatjar-hi fins divendres el copó amb les hòsties consagrades que, recordant la crucifixió de Jesús, seran enretirades de l’església, que quedarà buida, evocant els dies que Crist va ser al sepulcre. La parròquia estava pleníssima de gent. Moltes famílies al complet –els avis, els pares, els nens…– No van a missa (m’havia dit el rector) però aquestes festivitats formen part de la vida del poble.

Com el temple!, que n’és l’edifici insigne. I com el campanar que apunta al cel ¿no els són una escletxa que  els obre a un més enllà?