He llegit a les pàgines de Cultura de l’Ara l’article que Jordi Nopca dedica al filòsof Josep Maria Esquirol, sobre el llibre que acaba de publicar, La penúltima bondat. Em sembla que era l’any passat que vaig llegir un altre llibre seu, que ha tingut un gran èxit. El títol era La resistència íntima, em va interessar molt, bàsicament perquè fa pensar. Recordo que el vaig subratllar amb gust i que no hi faltaven les rèpliques quan em semblava un punt massa pessimista. En la presentació que en feia ahir l’ARA ja em va impactar la frase que encapçala la ressenya: “La bondat és més fonda que el mal”. Nopca comenta que aquest darrer llibre “mostra una mirada més optimista que l’anterior”.

No tardaré a adquirir-lo. Jordi Nopca diu que l’assaig parla dels infinitius de l’ésser humà viure, pensar i estimar. ¿Hi ha infinitiu millor que aquests? Potser m’atreviria a proposar-ne algun altre, com creure, esperar i cercar. Però, de fet, crec que coincideixen en un mateix significat.

Copio un fragment del llibre amb que es tanca l’escrit de l‘ARA: “Hauria de costar menys acceptar que tots estem en la mateixa riba i que ningú és superior a ningú. Hi torna a haver necessitat de defensar els valors de la Revolució Francesa: la llibertat, la igualtat, la fraternitat. El més important dels tres és l’últim. El pecat bàsic que es dóna aquests dies és el de la supèrbia i l’orgull”.

Que bo si en lloc de remarcar agressivament les contradiccions que ens separen reméssim plegats per arribar, tots, salvs i estalvis a bon port!