Vaig viure la nit de Nadal amb els pares d’uns amics colomencs de fa més de cinquanta anys, els pares ara viuen al Maresme i el fill gran, que és a Nicaragua, es va fer present parlant amb nosaltres a través del WhatsApp. Com cada any, enmig del goig de la trobada vaig sentir un punt de nostàlgia, pensant en els que ja no són aquí o amb els qui la distància física ens separa, les oltes persones que ens hem anat trobant al llarg de la vida.

Aquest matí mateix; abans d’escriure la glosa d’avui he obert el Facebook i he repassat els noms que apareixen sota la meva glosa d’ahir. Alguns no els sé identificar; potser són d’aquells amics “espirituals·” o invisibles, amb els qui es comparteix la mena de “comunió dels sants” que els teòlegs diuen que es crea entre els creients, de tot el món pel fet de participar d’uns mateixos sentiments. Una comunió que sento també amb amics i amigues no identificats… ¡Com m’agradaria saber transmetre’ls la meva estima als qui escriviu el nom, i als qui no! A tots, moltes gràcies, un bon Nadal i un 2018 feliç!

Penjo de nou el dibuix de la meva nadala. Un dibuix apressat, infantil, que he fet evocant els nadals de quan era peti. La innocència i una fe ingènua, com el pessebre casolà: un paisatge nocturn amb només un sendeol, que duia a la cova, l’únic punt lluminós. El pessebre –tot un món! – el fèiem els nens.

Avui en el món real magradaria trobar sempre el senderol del meu pessebre, que sempre duia a la cova de Betlem.