Estava treballant a casa després d’haver seguit una bona estona les notícies del migdia. Pràcticament TV3 va estar tot el matí rere l’empresonament dels dos Jordis. Com hauria dit l‘amic Copons –que espero que ara contempli des del cel el que vivim, ell que havia esperat amb tant de desfici la independència– que això és “un escàndol”. Ho deia sempre que alguna cosa el sorprenia. I sí!, lo d’ahir va ser un escàndol. Un escàndol inconcebible, en un  país democràtic: l’empresonament dels dirigents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional de Catalunya, que sempre han lluitat a favor de la llibertat, de la cultura, de la democràcia. Entitats que van ser perseguides per la dictadura i ara! pel govern del PP, amb la connivència de Ciutadans i PSOE.

Un escàndol. I encara més “escàndol” –en sentit positiu– la gentada que tot ahir va sortir al carrer. No crec que calgui afegir res més. No sé qui –em sembla que va ser el vicepresident Oriol Junqueres– que, al·ludint a les manifestacions que la televisió mostrava a tot el món, va parlar del clam popular exigint la llibertat dels dos Jordis. I, al·ludint als minuts de silenci que la multitud va protagonitzar, va dir que el silenci encara resultava més explícit.

Un silenci que t’enfronta amb la realitat: d’una banda, amb l’abús de poder. En el silenci la ment s’adona millor de la barbaritat que és voler ofegar la veu del poble emmudint els seus portaveus. I, alhora, percebem millor la força del poble, que amb un silenci dens i intens diu el que les paraules no són capaces d’expressar.

Em va agradar que l’amiga Encarna –que per qüestions de salut tampoc es va poder desplaçar a la Diagonal (on jo sabia que hi eren amics i familiars meus) –, em truqués perquè no em perdés la retransmissió de l’enorme concentració de persones a Barcelona i per tot Catalunya, amb un llum encès a la mà.

Un pas més cap a la victòria!