Tot just entrada la tardor llegeixo un article del poeta Narcís Comadira, just quan volia referir-me a aquesta estació, que és la que més m’agrada. Ell explica molt bé el perquè d’aquesta afinitat. “Aquest temps m’agrada tant perquè és un temps de reflexió sobre la realitat de la vi­da. Han passat els desordres de l’estiu i ens enfrontem amb allò que presideix les nostres vides, la deca­dència. Tots anem, fins i tot els més joves, inexorablement cap a la mort. La tardor, amb les fulles que cauen i es podreixen, amb els jardins desolats i les inclemències del clima que ens arriben a poc a poc, és una bona al·legoria d’allò que som”. El pensament de la mort! O més exactament d’anar morint cada dia. M’estranya que Comadira no mencioni el vent. Jo hi penso perquè com el temps, no el veus ni saps cap a on va, però el sents passar.

Comadira copleta el seu discurs sobre la tardor amb una idea molt bonica: si l’observes la natura et “revela la veritat”. Partint d’aquest principi i coincidint l’estaciótardoral d’enguany amb els convulsos esdeveniments que estem vivint aquests dies els catalans, reflexiona sobre el seu desig d’una Catalunya independent. “He dit més d’una vegada que allò que em mou, en el fons, a voler la in­dependència del meu país es la veritat. I aquesta veritat és que els catalans no som espanyols: tenim una llengua diferent, una cultura diferent, uns costums diferents, uns mites d’incumbència diferents. Som diferents. La veritat es L’última raó del meu sobiranisme”. “Si sóc català, per què m’han d’obligar a ser espanyol?”

“Sort que la tardor em dóna un correlat objectiu meravellós  –conclou Comadira–.  L’olor del bosc humida i encongida, que bé que s’adirà amb la humitat i l’encongiment del meu cor. Camins enfangats, podrimener de fulles… Però ai­xò no vol dir que no surti al carrer a cridar per la meva llibertat, esclar”.

Bonic pensament per enfocar la setmana decisiva que comencem  amb serenor i il·lusió.