Hem arribat ja a l’anunciat xoc de trens i, tal cm molts prevèiem, el Govern de Madrid reacciona amb la cara més dolenta. Ahir mateix, en la tertúlia-debat de la nit del programa de TV-324, savis especialistes en Dret qualificaven la reacció del govern d’una mena d’estat d’excepció encobert. Rajoy en la roda de premsa d’anit insistí en la resposta que fa sempre, quan se li reclama que dialogui: que per damunt de tot està la llei, i que el referèndum és il·legal.

No negaré que segueixo els esdeveniments amb una barreja de curiositat, d’indignació i també –veient l’admirable reacció de la gent i del govern–, amb una enorme satisfacció, fins al punt que em dic que és impossible que el procés no acabi triomfant. Malgrat que sovint em venen dubtes sobre el resultat, perquè hi ha molta gent (en les grans ciutats) que, arribada els anys 60-70, els costa fer-se a la idea que Catalunya és una nació diferent d’Espanya i ara, que els sembla que han de triar entre Espanya –que porten al cor– i Catalunya, –que estimen– els dol. Són els antics emigrants que ja no se’n consideren però que, partits com el PSC i no diguem el PP i Ciutadans i també ICV, no fan res per ajudar-los a sentir-se plenament integrats (perquè esperen treure’n vots de la seva indecisió). N’hi hauria prou mirar el mapa de color on el SÍ a la independència guanya de carrer: tot Catalunya apareix vermella, menys algunes taques del color del NO, de poblacions grans.

Ahir llegia una cita del que ha escrit un dels més reconeguts especialistes en independentisme –de qui retinc el nom– que va dir que a Catalunya guanyi l’independentisme no és probable perquè les condicions que ho fan possible són que hi hagi grans homes que l’impulsin (cosa que sí passa a Catalunya), i que es donin les condicions socio-polítiques adequades, com pot ser que la secessió interessi a les grans potències, o que la població ja estigui de fet dividida (circumstàncies que no són les de Catalunya). Penso que aquest savi deu tenir raó. La història l’hi deu donar. Però diria que el cas de Catalunya té alguna cosa d’excepcional, fins al punt que força analistes diuen que som davant d’un fet històric nou a Europa únic, en el que el protagonista és el poble.

Amb aquesta fe spero el dia1 d’octubre, i els 2, 3, 4…