Acabo les vacances d’estiu, més llargues del que m’esperava. Amb la família –els últimes millors dies he estat a Pallejà– sempre passa. Nebots que fa un cert temps que no he vist, en assabentar-se que he anat a Pallejà s’hi deixen caure i la meva estada, llavors, s’allarga algun dia. Han estat dies de descans. L’ordinador ni l’he pres. No he escrit cap dia des que vaig baixar de Bossòst. També perquè em pregunto si val la pena continuar el blog; hi dedico tantes hores! I tinc la sensació que les meves reflexions les segueixen poques persones, a part que després de deu anys de fer el blog em dec repetir molt.

Afegeixo que aquests dies he llegit amb una enorme atenció el llibre de Jordi Amat, Com una pàtria. Vida de Josep Benet. Cinc-centes pàgines!: un recorregut per la llarga etapa viscuda per Catalunya des de ĺa derrota que significà la victòria franquista,  fins a la transició. L’esforç terrible, la lluita titànica duta a terme per una pila de persones per redreçar el país. Lluitadors entre els quals sobresurt la gegantina figura de Josep Benet.

Ara que som tan a prop de l’1 d’octubre i que estem a punt de culminar el llarg procés de la recuperació de la sobirania que se’ns arrabassà el 1714, em pregunto si no és millor, més útil i efectiu que contribueixi amb les forces que pugui a estendre aquesta lluita a Santa Coloma. Recordo als antics joves que van participar amb tant entusiasme en les manifestacions amb les que ja reclamàvem la sobirania, amb el lema” llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” i em pregunto si fan seva la lluita d’avui. Una lluita que sota el franquisme no tenia cap legalitat ni garantia de cap mena,  i que comportà moltes corredisses, empresonaments i tortures, i judicis sumaríssims que sovint acabaven amb la condemna a mort.

Ara toca –penso– treballar per una Catalunya sobirana i pel rearmament polític i social de la nostra ciutat.