Un amic meu va penjar dies enrere un comentari en un dels meus escrits sobre la independència; em deia que li estrenyava que jo hagués canviat “tant”, des que em va conèixer ja fe molts anys. No sé a què es referia perquè no ho concretava. Això m’ha dut a preguntar-me des de quan sóc independentista, i em sembla poder dir que devia començar a sentir-me’n als 9 anys i que ho vaig saber argumentar cap als 12 o 13, quan era a col·legi, gràcies a l’excel·lent professor de literatura, de qui he parlat moltes vegades. Recordo el dia que ens va sorprendre a classe en exclamar-se que estava tip d’haver de justificar la seva catalanitat, i que hi havia dies que fins s’havia lamentat de no haver nascut a Castella, per viure tranquil.

Reflexionant-hi, m’adono que en mi –i en moltes persones com jo– l’independentisme és una cosa que ens ha vingut de fora. Com una malaltia. Miro enrere i percebo que quan era infant mai no vaig sentir que el pare i els avis en parlessin. En canvi tinc molt present que parlaven de la guerra, i que els rojos ens van prendre la casa, la torre de Sant Feliu de Llobregat, els cotxes… Fins i tot que ens van cremar les imatges religioses! Però la llengua catalana o la senyera, no: mai no ens van dir res per ser catalans! Va ser als 9 anys quan vaig començar a adonar-me que havíem perdut la guerra en veure un soldats de la tropa nacional que entrava per la Diagonal pujaven al pricipal de casa (fins aleshores incautada pel ministeri de sanitat), i amb ràbia esripaven la senyera que onejava al balcó.  I, pocs dies després, venien en cerca del pare (que ja havia mort) i van cremar els exemplars del seu llibre sobre la República Ibèrica.

Catalunya, un cop més, havia perdut la guerra. Ens tocà fer tot el batxillerat en castellà. A la Universitat et tocava veure els rètols que et comminaven a parlar “la lengua del Imperio”. Vam viure amb la certesa que volien esborrar la cultura catalana i en trobades clandestines vam anar descobrint que això venia de lluny, i que l’abolició de la nació catalana es consumà ja l’any 1714, després de la derrota de l’11 de setembre. Com el bon professor de Literatura, a mi tampoc m’agrada haver de lluitar per ser independent. El qui és el que és, sense cap destorb, no lluita per ser. Simplement és. Tant debò ben aviat superem l’independentisme i puguem anar pel món sentint-nos universals… i catalans.

Que sàpiga Sepharad [Espanya] que no podrem mai ser / si no som lliures. / I cridi la veu de tot el poble: “Amén”. [Salvador Espriu, La pell de brau, XXXVIII