Ahir, més a prop de demà

Vaig sortir de casa quan el dia encara no s’havia deixondit del tot. Camí de la plaça de la Vila m’envestiren les primeres ràfegues d’un vent molt fred. L’estona llarga al passeig Lluís Companys em vaig penedir de no haver-me posat roba més gruixuda. Això per fora perquè, el que són el ànims, ja al metro s’havien escalfat prou: ¡hi havia tantes persones..! A l’Arc de Triomf vam haver de sortir per la boca més reculada perquè la que dóna a la plaça s’havia embussat.  I just si poguérem acostar-nos al monumental arc de totxos rojos, de la gentada que ho omplia tot.

No vèiem res. Només gent. No se sentia res del que transmetia la televisió, només els eslògans que la gent cridava de tant en tant. El més corejat In-inde-independència-ja. Un xicotàs alt i gros tenia una veu tan forta que no calia que jo obrís la boca.

I de sobte, els qui seguien la processó pel mòbil es posaren a aplaudir. “–Ja vénen!” “–·”Són aquí”. “–”Que no, que han anunciat que entraran pel carrer Comerç”, “–Que sí, a la tele ara es veu el Love de la pancarta que penja de l’arc…” I sí, entraven pel corredor del mig de la gentada, molt a prop d’on em trobava, però una munió de caps m’ho tapaven. No hi fa res, ahir l’important era ser-hi. De sobte la consigna corejada, que m’emocionà “No esteu sols!”. Cert, no estan sols. Aquesta és la raó per la qual tantíssimes persones érem allí.

¿Tant costa d’entendre que som molts els que vivim el procés més enllà o més ençà de la dels partidismes? Després, ja a casa, escoltaria comentaris de tertulians que qualifiquen de romeria o desafiament la concentració. El del PP va dir que és un intent d’amedrentar [sic] els jutges. També un jutge d’esquerres ho escriu en una revista digital. Els faig una pregunta: ¿És que la llei –fins i tot si s’escriu amb majúscula– és l’horitzó darrer i sagrat, més enllà de la qual s’han acabat la recerca, l’aventura, la superació de les injustícies, i  tota utopia?

Quan jo era adolescent l’escut del país dels juristes que ens jutgen proclamava que més enllà de l’Imperi s’acaben els somnis (Non plus ultra). Jo pensava en el dia que Catalunya tornaria a ser una nació lliure.

Ahir m’adonava, un cop més en aquest dia és més a prop.