La nació: l’esca del procés (1)

Vaig dir que fins al setembre dedicaria  algunes gloses al procés que estem vivint (i que desitjo que ens porti a la creació de la República catalana). La meva intenció és fer-ho els diumenges que hi ha fins a la celebració del referèndum. Serien trenta-una gloses. Però ja ho veurem perquè, amb un any que es presenta animadíssim, segur que sorgiran molts esdeveniments que em demanaran un comentari, i la cadència es trencarà.

Inicio la sèrie dient que crec que l’extraordinari sentiment independentista que d’un anys ençà s’ha desvetllat a Catalunya té l’arrel en la consciència dels catalans, de ser una nació. Sé que hi ha moltes persones que atribueixen l’explosió independentista al maltracte que Espanya ens ve dedicant, que  hauria convençut els catalans que amb Espanya no hi ha res a fer.  Sobretot després que es van carregar l’Estatut d’Autonomia. Sens dubte, l’actitud nefasta del govern espanyol ha estat un fort detonant de la reacció de Catalunya però, sense la consciència “nacional”, avui estaríem parlant d’unes reivindicacions socials, com les de qualsevol altra autonomia que s’enfronta al govern central, potser amb una vaga general; però no de la reclamació de la independència.

Precisament perquè reclamem el reconeixement de ser una nació l’entesa amb Espanya resulta impossible. Espanya s’avindria (potser!, i només quan se sentís contra les cordes) a revisar el finançament injust que rep Catalunya, a reconèixer la llengua i la cultura catalanes, a promoure el cinturó del Mediterrani… però mai que Catalunya és una nació, perquè seria tant com acceptar que és un subjecte jurídic, amb el dret a decidir la seva relació amb Espanya. Que som una nació és un fet que es troba en l’ànima del poble català i, ni que moltes persones no en visquessin conscients, a l‘hora dels insidiosos contratemps se n’han adonat.

Com un foc mal apagat, que n’hi ha prou que bufi el vent perquè les brases revifin i esclati la foguera.