Acabo de llegir el Diari d’Anna Frank en la reimpressió de 2015. Quan el llibre va sortir el vaig llegir de seguida; o, més que llegir-lo, vaig passar els ulls per sobre de les pàgines en diagonal, esperant que alguna frase o paràgraf m’enganxés. Però això no succeí, perquè cercava una altra cosa, cercava descripcions de les actuacions criminals dels nazis, com les narrades per autors com Primo Levi i en les pel·lícules sobre els nazis.

Ara hi he tornat amb unes expectatives diferents. M’he dit que una obra tan famosa, vilipendiada  pels que neguen l’holocaust, ha de tenir un valor excepcional i l’he agafat amb esperit obert, sabent que no és una crònica  de l’holocaust sinó un testimoni d’un grup reduït de persones i, en especial, el de l¡Anne, una noieta sensible i molt intel·ligent, que descriu les seves vivències en una situació extrema, amb tanta agudesa que fa que el seu lacerant testimonies converteixi en el paradigma del patiment del poble jueu.

L’Anne és una nena de només tretze anys, que escriu el diari per desfogar-se, per reflexionar i dialogar amb un “altre jo”, i com que no té ningú amb qui intimar, a través del diari parla amb le Kitty, la seva imaginada amiga íntima. El text s’interromp quan la policia els descobreix, l’1 d’agost de 1944. L’Anne ha complert 15 anys. Amb la seva germana Margot primer és conduïda a Auschwitz i després a Bergen-Besen, on les dugues moren entre el febrer i el març de 1945.

Tancada  a la casa “del darrere” amb els pares, la germana i amb un altre matrimoni amb el fill Peter, més un veí que se’ls incorpora al poc temps, les relacions dels estadants es tornen difícils. Massa individus en un espai reduït, tots els dies i totes les hores, en unes condicions absolutament adverses. En semblants circumstàncies els defectes es fan grossos i la convivència s’enrareix i es crispa. L’Anna amb una agudesa sorprenent retrata aquestes situacions en les que la part més mesquina de cadascú es manifesta. Però el que els té sotmesos a una angoixa exasperant, més i tot que el fred, l’estretor i la gana que passen és la por; el temor a ser descoberts, arrestats i conduïts als camps d’extermini. Això els obliga a portar una vida amb uns horaris estrictes; han d’evitar que  a les hores que l‘oficina que hi ha als baixos de l’edifici que els fa d’amagatall tanqui se senti cap soroll, o que de dia algú els pugui veure a través d’una finestra mal tancada o que de nit una llum surti a l’exterior, i els delati.

El sorprenent és que aquesta no-vida no solament no enfonsi l’adolescent –sensible, somiadora–, sinó que l’enforteixi . El lector a través de les penetrants descripcions de les vivències de la noia contempla com esdevé adulta. “Cada dia em sento créixer per dins”, havia escrit el maig de 1944. I menys de mig mes abans de ser apressada per la policia, va escriure (15 de juliol de 1994, ja complerts els quinze anys), “la terrible realitat ataca i aniquila totalment els ideals, els somnis i les  esperances”. Però afegia que “és un miracle que encara no hagi renunciat a totes les meves esperances”. Quan tenia només catorze anys, ja s’havia adonat de la seva maduració: “Tinc més experiència que els altres, he viscut alguna cosa que mai ningú no coneix a la meva edat”.

Meravella la seva fe en la vida i que tot i trobar-se en una situació tan horrorosa, sigui tan vitalista i esperi poder ajudar els altres. No és estrany que personalitats com Nelson Mandela o JohnF. Kennedy l’hagin admirat i loat. Kennedy digué que “d’entre tots els qui, al llarg de la història, han parlat en nom de la dignitat humana en temps de sofriment i mort, no hi ha cap veu amb més pes que la d’Anne Frank”.

No puc deixar de preguntar-me com deurien ser els set mesos que l’Anne va viure al camp de concentració, amb la seva germana Margot. ¿Mantindria l’esperança de contar algun dia al món el drama de l’holocaust, convertida en escriptora famosa? L’abril de 1944 havia escrit: “Vull continuar vivint, fins i tot després de morta!”.  Anne va veure morir la seva germana, pocs dies abans que morís ella. ¿L’acompanyaria la fe en Déu, a qui quan era a la casa del darrere  “llargues” pregàries? El 6 de juliol havia escrit “Les persones que tenen una religió haurien d’estar contentes”. “L’Anne va morir al camp de Bergen-Belsen al març de 1945. El seu Diari no morirà mai (Esther Roig, traductora del llibre)”.