“Laetus dies hic tránseat”

En la pregària de Laudes d’aquest matí he llegit un fragment de la carta als Hebreus (atribuïda a sant Pau), que he trobat molt adient amb el dia d’avui, 31 d’octubre, en què celebro el meu aniversari. “No tenim aquí la ciutat que ha de durar sempre –diu l’Apòstol– sinó que en busquem una que encara ha de venir”. Evidentment sant Pau no es refereix als béns i situacions que mentre vivim sempre estem anhelant, sinó que parla de la vida eterna.

Jo l’espero aquesta “casa” però no sóc dels qui poden dir amb Joan de la Creu i Teresa d’Àvila que “tan alta vida espero / que muero porque no muero”. Ni tampoc dels que es rebel·len contra la mort –com el Joan Maragall del Cant espiritual– perquè en certa manera oposen “l’altra” vida –desconeguda– a l’actual, tan estimada. Per mi és més aviat el contrari: perquè m’agrada tant la vida terrenal i  perquè m’entusiasma i sempre tinc coses per fer, sento que aquests anhels per força han de trobar continuïtat i completesa més enllà de la mort. La fondària que trobo en l’avui m’és com la penyora del futur absolut.

A l’himne de Laudes trobo un vers molt bonic: “Laetus dies hic tránseat / crepusculum mens nesciat”.  Que passi content el dia d’avui / oblidada la ment del crepuscle”. Amb aquest sentiment el salmista esclata d’alegria, feliç de fer el camí sota la mirada de Déu. “Fins i tot les orenetes –afegeix– fan niu al temple” i “els arbres del bosc criden de goig, en veure que ve el Senyor”.

Els amics i amigues em feliciten amb el tradicional “per molts anys”. Un llarg seguit d’anys que si ho és tant col el seu desig, viuré ja no a la terra, sinó en el més enllà.

Agraeixo el record de les persones amigues que em feliciten des de la xarxa, o des del WatsApp. A tots una salutació molt afectuosa i cordial!