“Tot és gràcia”

Comencem, avui, el mes d’octubre. El calendari litúrgic –el de les festes de l’Església– avui recorda una nena que volia ser santa i que de molt joveneta va entrar en un convent de clausura, on va morir als 24 anys, sense haver-ne sortit mai. La seva vida, però, va ser molt intensa tant, que les seves superiores van manar-li que contès per escrit la seva experiència religiosa. El text un cop morta es publicà en el llibre Història d’una ànima, que assoli un ressò espectacular, i obrí un nou camí en el món de l’espiritualitat cristiana.

A mi m’agrada seguir l’any litúrgic i  fer-lo servir per pregar. Cada matí reso les laudes unit als monjos de Montserrat, a través de Ràdio Estel. Al llarg de l’any en el calendari litúrgic surt una multitud de sants. El sant o la santa del dia i, de vegades, una colla. Les seves biografies poden ser molt diferents. Per posar només un exemple comparo la santa d’avui amb el sant d’ahir. Santa Teresa de Lisieux, nascuda l’any 1873, només va viure vint-i-quatre anys mentre que sant Jeroni arribà als cent. Teresa era un noia humil i molt senzilla, mai no sortí del convent,ni es caracteritzà per cap “obra” important. En canvi sant Jeroni, que nasqué l’any 340, va ocupar càrrecs molt importants, era un savi i va escriure molts llibres, i ja gran i famós, ho va deixar tot per viure com ermità en el desert, amb un ascetisme duríssim.

El secret de la fama –que a Teresa li arribà després de morta– és el “camí” espiritual que ella va abraçar. Un camí a l’abast de tothom perquè no es caracteritza per una conducta “heroica” ni per la transcendència d’unes activitats importants, sinó per la humil acceptació de com un és i, principalíssimament,  pel valor que atorga a l’amor. De molt joveneta, marcada per les vides de sants, s’esforçava per imitar-los però no se’n sentia capaç. I patí molt fins que va descobrir que no hi ha res de més gran que l’amor. Mireu com ho explicà ella mateixa: “Els meus desigs immensos m’eren un martiri […] fins que vaig entendre que l’amor ho és tot”.

Teresa de Lisieux m’ha marcat des que era al col·legi. El que més m’atrau d’ella és la mirada amb què contempla el món, que li fa dir que “tot és gràcia”, perquè en tot hi veu l’alè diví.