En vigílies de l’Onze
Estem a dimecres, d’aquí a quatre dies serà l’Onze de Setembre. Anar a la mani em fa molta il·lusió però quasi segur que no podré fer-ho perquè encara no he superat la inestabilitat física. Hi serè, però, en esperit. I amb la seguretat que hi acudirà molta gent. Des que vivim el procés hi ha pogut moments en què els polítics ens han decebut, massa tocats pel partidisme. Però el poble no falla. L’anhel de fer de Catalunya una república independent no és un soufflé que es desinfla fàcilment, sinó una actitud ferma, seriosa i engrescadora.
En els pocs dies que falten pel dia 11 m’agradaria demanar als amics i companys que encara dubten o no ho veuen clar, que contemplin l’alegria amb què la gent surt multitudinàriament al carrer, emocionada al pensar que estem fent una cosa grandiosa, com és la de crear un nou estat, que ens permetrà governar-nos a nosaltres mateixos (d’acord amb una constitució moderna, que també farem nosaltres), i que, amb la nova nació, contribuirem a la construcció de l’Europa dels pobles. Quin altre país viu, avui, una epopeia tan extraordinària?
Als amics i amigues que dubten o que s’enreden amb martingales polítiques (com els meus antics companys, avui submergits en la difícil confluència d’En Comú), els convido a mirar sense prejudicis la gent que surt al carrer, sense que res els distregui de l’objectiu principal, que és la independència. Basta contemplar un fenomen tan sorprenent com és que tanta gent s’uneixi per aconseguir un mateix objectiu, per adonar-nos-en. Amb tants nens i nenes, tants nois i noies, tantes persones adultes, tants vells i velles manifestant-se, costa tant d´entendre què és el que vol el poble?
Les nenes de la foto de sota ho tenen ben clar: “Tant sí com no”. 0 “el pueblo unido jamás será vencido” Ho recordeu?
Hola Jaume
Segueixo atentament els teus comentaris que fas cada dia. Em sap greu el teu estat de salut i desitjo de tot cor que puguis ben aviat tornar a portar una vida d’ acord amb l’ edat que tens, que no te que estar faltada d’ alegries i nous horitzons.
Avui vull dir-te que, encara que no hi estigui d’ acord, respecto (nomes faltaria!) les teves noves inclinacions politiques, pero no puc estar gens d’ acord amb que una persona com tu, a la que he admirat sempre, tracti de “martingales politiques” les opcions que poden prendre diferents grups de gent, simplement perque no son les teves
Tu i jo ens hem dedicat temporalment a la politica i sabem perfectament que la gran majoria de la gent que s’ hi dedica ho fa per realitzacio personal i altruisme i que son pocs els que desprestigien amb el seu comportament aquestes inquietuts personals. La llastima es que els mitjans parlen poc dels primers i molt dels segons.
I ja esta. Sento que aquesta vegada tampoc estigui d’ acord amb tu, pero aixo ja passa.
Una abraçada
Jordi Biosca Badia
Jordi, moltes gràcies pel teu comentari. Sé que la paraula “martingala” pot sonar forta, la meva intenció no era desqualificar ningú sinó que em referia als “passos” que es donen per aconseguir la intricada confluència d’uns partits que, ateses les seves diferències ideològiques i polítiques, apareixen com confusos, i que, vistos des del sobiranisme que diuen voler, trobo poc clars. Si vols, una queixa feta des de la per mi necessària transversalitat dels qui defensem la sobirania de Catalunya. Suposo que hauràs llegit la carta del fill de Jordi Carbonell, respecte de la festa de Sant Boi. Més fort i més dur que jo, ve a dir el que intentava exposar. I ja saps, Jordi: si vols escriure el que en penses, de la independència, i rebatre el que en penso jo, disposa d’aquest humil blog. Permete’m que et faci una pregunta: què vols dir, quan parles de les meves noves inclinacions? Si et refereixes al meu “catalanisme” et diré que al seminari el rector ja em va amanaçar de no ordenar-me d’acòlit perquè va trobar en la meva habitació el llibre “La tradició catalana”, del bisbe Torras i Bages. I en la meva glosa d’avui hi veuràs el record del meu pare, que ja va escriure un llibre defesnsant, com Macià, Prat de la Riba, Maragall…una Repúbica Ibèrica dels “estats” peninsulars.