Parèntesi

Unes ratlles per dir que he estat uns dies fora, a Pallejà, amb la meva família i que demà, diumenge, vaig amb uns amics al Pirineu, on serem quatre dies. Més que anar, em porten. Continuo amb el trastorn de la mobilitat que fa que no em pugui desplaçar pel meu compte. La metgessa em va dir que en tenia per tres mesos… I tant de bo que quedi com abans!

Són dies de descans. De conviure amb els amics i la família i, gairebé, de no poder dedicar-me a res fix. Són dies de conversar, de contemplar la natura, d’assaborir coses com la fresqueta que ens porta el vent, els verds del paisatge, els horitzons dilatats. També d’evocar el passat, de comentar coses que vam viure en paratges com Pallejà, de petits. D’adonar-te del pas del temps i del canvis.

Des de la terrassa de davant les Masies de Sant Roc veig, a primer terme, la que segur que “era” una de les cases més antigues del poble. Quan érem petits i veníem a Pallejà, en arribar al peu de les escales de la casa, acompanyats de les cosines que ens havien anat a rebre a l’estació, ens aturàvem  al peu de l’escala; la senyora Pepeta ja ens esperava, de d’alt estant. A mi em semblava molt vella. Duia un llarg vestit negre i, arrambada a la porta mig oberta, ens saludava efusiva i, dirigint-se a les nostres cosines, exclamava: “Quins pollos! Quin nois més macos!” La casa s’està esbotzant. L’heura cobreix ja una paret i s’ha enfilat al terrat. Rere la finestra es veu el marge de la muntanyeta.  Qualsevol dia el mur que encara se sosté caurà.

És el pas del temps! Els records s’esvaneixen. Però nosaltres som el que hem viscut. Unes vivències que també s’escapen.