La natura, el gran sagrament

Botticelli, La  Primavera

El papa Francesc dedica un capítol de la carta Laudato si’ a la mena de caràcter de sagrament que té la creació. Un aspecte de la naturalesa que a mi m’agrada molt, del que parlo emprant el bonic títol de la novel·la El déu de les petites coses. Seria com dir que la naturalesa, en el seu conjunt i en cada un dels elements que la conformen és, en certa manera, la imatge de Déu. Alhora que pensem en Déu, en rebem la seva gràcia, que fa que mentre ens fa pensar en Ell, ens infon la gràcia; és dir, l’ànim que es rep quan un se sent valorat i estimat. Aquesta idea de la natura com imatge de Déu deriva de la creença que és Déu qui ha creat l’univers. Tota obra fruit de l’amor –com la d’un bon artista o la dels pares d’un nen– s’assembla al seu progenitor.

Mar de Galilea, on Jesús va fer els primers deixebles

El pensament i més encara la vivència de que la natura parla de Déu diria que la visc habitualment. És, sens dubte, conseqüència de la fe. Qui creu en Déu és lògic que espontàniament quan contempla alguna espurna de bellesa, de vida o de bondat espontàniament pensi en Déu, que és la font de l’amor i de la bellesa. Com petits miralls que reflecteixen la llum del sol. Aquest sentiment és el que feia que l’amant del preciós poema Amic i Amat, de Ramon Llull, passi pels carrers de la ciutat interrogant les persones que troba si han vist passar l’Amat. Com l’enamorat del Càntic espiritual de sant Joan de la Creu, que en uns bellíssims versos pregunta als elements que troba pel camí si han vist passar la seva estimada, i li responen: “Mil gracias derramando / pasó por estos sotos con presura, / y, yéndolos mirando, / con sola su figura / vestidos los dejó de hermosura”.

Aquesta contemplació de la natura fa enormement profunda l’estimació que podem sentir per la Terra, que  és el nostre hàbitat. Tot ve de Déu. “Per tant –escriu Francesc– essent creats pel mateix Pare, tots els éssers de l‘univers estem units per llaços invisible i conformem una espècie de família universal, una sublim comunió que ens mou a un respecte sagrat, afectuós i humil”. Aquesta mirada vers la natura la trobem, com no podia ser d’una altra manera, en Jesús de Natzaret, tal com recorda el Papa: “Quan Jesús recorria cada racó de la seva terra s’aturava a contemplar la formosor sembrada pel seu Pare, i convidava els seus deixebles a reconèixer en les coses un missatge diví: ‘Alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar!’”, els deia. Igual que el Regne del cel, que ja és a prop. O quan veient uns ocellets va dir als seus amics: “Mireu-los, no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta”.

Giotto, Francesc d’Assís parla amb els ocells

Quina meravella! Quin goig tan íntim, tan ple, viure sota la mirada de Déu i “sentir” que ens estima! La comunió no només dels “sants” sinó de l’univers sencer, que malda per retrobar la pau,en bona part perduda.