“La pregària de Txernòbil”, Svetlana Aleksiévitx. Raig Verd Editorial, 2016

Més de 400 pàgines de lletra atapeïda i una multitud de testimonis. Això és el llibre que l’autora bielorussa Svetlana Aleksiévitx (Premi Nobel de Literatura 2015) ha escrit arran del desastre de Txernòbil, quan el 26 d’abril del 1986 va explotar el reactor número 4 de la central nuclear Vladimir Ilitx Lenin. Quan això va succeir unes 800.000 persones (militars i civils) van ser enviades al lloc del sinistre, per fer front a la catàstrofe, amb una protecció antiradiació escassa o inexistent. Segons l’OMS, entre un i dos milers d’homes van morir per causa directa de la radiació rebuda durant els treballs. Però les seqüeles continuen, les partícules radioactives són pertot, en la terra, en els objectes, en l’aire, en els arbres i en els animals; i es troben a molts quilòmetres de distància de la central. Afecten sobretot els éssers vius, originant una multitud de malalties i malformacions, com la multiplicació dels càncers en els nens i les nenes.

El llibre et frapa. Quan vaig acabar el primer capítol vaig decidir abandonar-ne la lectura. Reprodueix el testimoni de Liudmila Ignatenko, dona del bomber difunt Vasili Ignatenko. Al llarg de més de vint pàgines descriu l’horrible agonia del bomber. El govern havia prohibit a les esposes que s’acostessin als seus marits, convertits en “material radioactiu”. Liudmila burlà la vigilància i seguí al seu costat els pocs dies que el portaren a la mort, horrible. Ella estava embarassada. Mort el marit neix la filla que mor als cinc dies. Elmetge li havia advertit que si s’acostava al seu espòs “assassinaria” la nena, víctima de la radiació. Desconsolada exclama: “Jo estimava tots dos… És que es pot matar amb amor? Per què estan tan junts l’amor i la mort?”

El llibre conté un munt de testimonis, de gent de tota mena; persones evacuades, vells que s’han quedat a la terra prohibida, nens que veuen com els seus amiguets i amiguetes van morint, pensant que ells també moriran. Una nena malalta quan se li ha mort la germaneta diu a la seva mare que ha somiat que dos àngels s’havien endut l’Òlia. Un altre noi que ha perdut l’amic Andrei, diu a l’amigueta Iúlia: “Per mi, el cel ara és viu. Ells hi són…”

Per a l’autora, el llibre més que una crònica és una premonició del futur imprevisible i catastròfic que ens espera si l’home continua manipulant l’àtom i fa un ús descontrolat de la ciència. Constata que l’accident de la central nuclear ha obert els ulls del poble rus. Educats en el patrioterisme stalinista, en la fe absoluta en el partit i en la URSS, el desastre de Txernòbil i la gestió que n’ha fet el govern els ha decebut profundament. “En qui creurem ara? en què creurem?”, diu una de les víctimes. Després del rebuig que vaig tenir a continuar la lectura,  la vaig reprendre perquè el mal (i el dolor) existeixen, i no tenim dret a tancar els ulls i desentendre’ns-en. Al revés: hem d’escoltar el plany dels pobres i fer-nos-el nostre.