dijous, 23 / A casa
Dilluns la doctora Lourdes Mateu em comunicava que em posarien una via central –de la subclàvia al cor– i que dimarts ja podria marxar a casa. Uns dies abans em va preguntar què preferia, si fer la cura a casa o a l’hospital. Li vaig contestar que el que l’equip mèdic cregués millor, que jo a l’hospital m’he sentit molt bé encara que enlloc com a casa.
Deixar l’hospital és perdre la seguretat (i la comoditat!) que et dóna la proximitat dels serveis assistencials. No cal que pensis en res: les infermeres i auxiliars estan sobre teu en coses que van des de canviar cada dia els llençols o portar-te les tovalloles i les esponges per quan et dutxis fins a les més importants, com posar-te l’antibiòtic cada quatre hores o obrir-te una via… Els metges fan la seva feina. Em meravella que et facin tantes coses, una placa, una exploració, un electrocardiograma, un ta… L’hospital funciona com una màquina, conduïda per persones eficients i amables.
Té també inconvenients. Amb prou feines pots organitzar les hores que et quedes sol, es fa difícil trobar temps per llegir i per escriure.. En primer lloc perquè estàs acompanyat a l’habitació d’un altre malalt. El primer dia era un home que tenia dia i nit engegada la televisió. La resta de dies he tingut un home simpàtic i enraonador, que ha estat molts anys a Santa Coloma treballant amb una pila de coneguts mutus del PSUC. He viscut amb ell (15 dies!) i amb la seva família una relació amistosa. D’estades anteriors recordo quan em tocà un gitano, la família del qual omplia l’habitació i no hi havia manera que les infermeres els en fessin sortir. Recordo també un altre company que estava molt greu i una nit va semblar que es moria i, naturalment, em van treure de l’habitació i com que no n’hi havia cap de desocupada, em van deixar en un despatxet, on vaig passar la nit amb l’ordinador. Coneixes bona gent i històries de tota mena, gairebé sempre amb el dolor com a denominador comú.
I hi ha les visites. Amics meus em pregunten si no em cansen. Una mica potser sí. Però es més gran el goig que em deixa constatar la riquesa i diversitat que es dóna amb gent tan propera i que la vida ha dut per camins diferents; hi ha un fons comú que s’ha anat creant des de fa ja molts anys, en el marc que ens uneix de ser de Santa Coloma. Ara, ja a casa, la meva vida canvia força. Hi guanyen els aspectes més personals, que fa que en certa manera em converteixi en un monjo. Les hores depenen de mi. Les infermeres (o infermers) vénen un sol cop al dia. Les visites minven.
El temps és més meu, amb l’inestimable privilegi que l’agenda té molt poc protagonisme.
Bona tarda Jaume!!!
Me alegro q ya estés en casa. Como en casa en lloc!!!
Disfruta de tu tiempo y espacio. Aprovecha la intimidad facilitada
En tu hogar, tu cama y almohada veladoras de tus sueños, tu ventana, ojos por los cuales verás el universo, el sol, la luna de hoy, noche mágica, en la cual se quema todo lo malo para dar paso a lo nuevo…
Con este deseo, me gustaría q esta noche estes mejor y de paso a nuevos días q se mezclen con lo cotidiano, lo normal.
De mica en mica l’agenda s’omplira.
Bona nit de San Joan
Paqui Arenas
Gràcies, Paqui. La vetlla de Sant Joan aquest any l’he passat sol. Però una solitud que persones com tu m´han fet sentir plena.
Hola Jaume,
Bon retorn i estada a casa… espero et recuperis ben aviat!
Et deixo aquesta inspiradora cita de Henry van Dyke
“El temps és molt lent per als que esperen, molt ràpid per als que temen, molt llarg per als que pateixen, molt curt per als que gaudeixen; però per als que estimen, el temps és eternitat.”
Petons!
Manu 🙂
La cita és molt bonica,Manu. I molt verídica. Ara a mi el temps em passa de pressa, com a tothom però, perquè puc contemplar el pas de les hores detingudament, em sembla endevinar-ne el seu pes eternal .L’amor (l’estimació de les persones amb les que faig camí) els dóna un valor que transcendeix el temps.