Preguntes que em faig

No m’agradaria pecar de simplista o d’insensible, per això demano que si algú creu que vaig errat en el que dic en el paràgraf que segueix que em faci veure en què m’equivoco; no que m’escridassi sinó que ho argumenti. Per la fotografia que penjo i pel títol de la glosa el lector ja s’haurà adonat que em refereixo a la vaga el metro.

Confesso que quan vaig sentir la noticia que es faria la vaga m’incomodà. En el que portem d’any aquesta deu ser la segona, i no compto les dels autobusos, avions i trens, vagues que se solen fer els dies que més “mal” fan. Em pregunto si una vaga no ha de ser “proporcional” al dany contra el qual es lluita i als bens que es volen obtenir. I no la faig en fred sinó contemplant-ne els efectes: les andanes perillosament plenes de gom a gom, la sufocació a dins dels vagons que pateixen sobretot els infants, i la dona embarassada i les persones grans… O el neguit que pateixen molts treballadors per la por de fer tard a la feina, o qui té hora donada del metge, o ha d’agafar un avió. Una vaga per aconseguir què? ¿Un augment del sou? ¿Evitar l’acomiadament? Coses impportants, sobretot perdre la fina però, els vaguistes, per què enlloc d’involucrar tanta gent aliena al problema no castiguen els responsables de les empreses en les que treballen, ocupant, per exemple, les cases d’ells?

Jo diria que hi ha valors socials que són sagrats i que ens ho hauríem de pensar molt, abans de conculcar-los. Sospesar si la causa és prou gran com per posar-los en quarantena.