Contribució a la memòria històrica local

Després de molt de temps d’haver-ho projectat vaig poder dur a terme el lliurament dels llibres que he escrit, a la biblioteca Torras i Bages, de Vilafranca del Penedès. Per mi era un deute, una contribució a la memòria històric, atès que uns anys vaig ser vicari de la parròquia de Santa Maria. Van ser anys d’una gran activitat. Era la meva estrena ministerial; el senyor degà i mossèn Vinyeta, als capellans joves, ens encarregaven les tasques més pastorals mentre que ells assumien el despatx i el culte.

 Ara hi he anat amb el meu germà Manuel i el meu cunyat Carles. Una excursió més de les moltes que ja hem fet. Però per mi, fer-los de guia de la ciutat era, al mateix temps, un revival i un encontre sentimental. Primer, mostrant-los la “Vila Senyora” (com el doctor Trens la batejà); el temple parroquial, la Rambla, la plaça de l’Ajuntament, la plaça de l’Oli, el Museu. I la trobada amb la directora de la biblioteca, Núria del Campo Balada, per fer-li entrega dels llibres.

 

Després, recorrent els punts familiars del Penedès com Pontons i la casa de colònies de Penyafort. Quants records, quantes anècdotes, quants amics i amigues. Un treball que m’omplí de goig, i un temps que recordo com una de les èpoques més “boniques” de la meva vida de capellà. L’emoció dels inicis, la feina nova, la riquesa
de
les relacions humanes. I enmig d’un paisatge preciós… En l’anada que comento he disfrutat contemplant els ceps verdejants i les pomeres carregades de flors. Veient-les, he evocat un conte que vaig escriure per la revista Acción sobre el primer Nadal del rector novell de Pontons (poble que en el meu escrit li dic Huix). Hi va haver persones a les quals el conte les va escandalitzar. Figurava que la nit de Nadal, quan tot estava preparat per a la missa del gall i ningú no pujava, el mossèn baixà al poble a buscar els feligresos. Al no fer-li cas ningú, s’ajuntà als pagesos que eren al casino i s’hi va estar, jugant amb ells al dominó, i bevent, fins que el dia clarejà. El conte acaba amb la reflexió que fa el jove capellà tot pujant a la parròquia; pensa que potser mai més celebrarà un Nadal tan “autèntic” com el d’aquella nit.

Han transcorregut molts dies de quan era un feliç vicari de Vilafranca, ple d’il·lusions. I em satisfà que en aquells anys–que no dubto de qualificar de “gloriosos”–, se m’hagués ocorregut el conte que acabo de resumir.