Paisatge desolat

Començo l’estada al Pallars amb la visita a les terres de l’antiga baronia de Bellera per visitar Santa Coloma d’Erdo, tot passant per Erdo i acabar a la Bastida de Bellera. Un paisatge desolat i imponent.

La victòria de la natura que gairebé ha esborrat la petjada humana. No del tot, i per això, quan hi ets, en perceps l’aspecte dramàtic, que és la seva agonia… Encara que si la natura és perseverant l’home potser encara ho és més. T t’adones que on els pobles morien el turisme i el progrés els renova. O el comerç i un nou treball els canvia. En els més perduts, on s’aplegaven unes quantes famílies avui sorgeixen granges d’ovelles o de vaques, i estables amb cavalls.

A Erdo he vist el fracàs de l’intent d’una empresa constructora de crear-hi un complex de vivendes de segona residència. Les quatre cases hi són, acabades, però tancades i barrades, amb signes, ja, de decrepitud, al costat de les cases antigues que acaben d’esfondrar-se. Només s’aguanta la parròquia de Sant Julià (que l’empresa va restaurar) i la casa on es quedà a viure el meu company i amic Julià Cots, que ja ha mort; algú (un familiar? l’amo del ramat d’ovelles o de les vaques que pasturen pels verals del poble?) l’ha restaurat. Santa Coloma d’Erdo continua amb la seva agonia. Em sorprengué la rebuda que em va fer una colla de cavalls, que em degueren veure com un intrús. Em barraven el pas, i estaven tan encuriosits al veure’m que, si no tanco la finestreta haurien ficat el cap dins del cotxe.

Com sempre que pujo a Erdo vaig acabar el passeig a la Bastida de Bellera. Mai havia aconseguit veure els vestigis de la parròquia. Les cases enfonsades, la malesa (sobretot els esbarzers), el bigam arreu fan difícil entrar al nucli del poble. Aquest cop m’ho vaig proposar i vaig sortir amb la meva, vaig trobar la parròquia, l’alt i robust campanar que des d’on m’acostava a Bellera no es veu, perquè és a la punta oposada i a la part baixa del turó, mirant a migdia. A la mica de placeta de davant del portal hi ha encara una creu amb un nom i una data: Francisco Faurat, 26 A 1926. L’únic difunt del vell cementiri que sobreviu. Maria Barbal (autora de la preciosa novel·la Pedra de tartera), ha escrit que “aquests pobles abandonats de manera absoluta… s’assemblen als pobles bombardejats, però alguns aspectes els diferencien. Sobretot, i en general, la vegetació, que en els abandonats sol ser abundant i forta”.

Demà em mouré ja pels pobles de la vessant de la Noguera Pallaresa; el Pallars del turisme.

El silenci inerior

Ahir, de camí dels Pirineus al bar de l’estació de servei de Santa Maria del Camí vaig aturar-me a fer un cafè. Vaig fullejar La Vanguardia i em vaig detenir llegint La contra, qqu entrevistava el jesuïta pare Melloni. El periodista li pregunta com viure la Setmana Santa i Melloni li parla del silenci. Les respostes del jesuïta em semblaren una bonica i útil introducció a la Setmana Santa. En copio algunes frases.

¿Silencio? 

El silencio no es la ausencia de ruido, sino la ausencia de ego. En los colegios laicos más avanzados del planeta se practica la meditación. Es un indicio esperanzador de que todos convergemos hacia un nuevo estadio.

Deme un consejo para Semana Santa.

Póngase una alarma y deténgase cada hora en ese silencio del ego. Deje que irrumpa el momento en toda su densidad en su conciencia. Pase así de ser mero okupa del espacio y el tiempo a integrarse en ellos. Y vivirá más. Cada instante es irrepetible: repítalo cada hora.

¡Magnífico! ¿Alguna otra sugerencia?

Renuncie a algo. La renuncia no quita; la renuncia da. Da libertad. Experiméntela. Libérese de algo de lo que cree depender.

Visionarios de la energía del universo.

La mística sólo anticipaba el camino de la ciencia. Por eso, un poco de ciencia te hace ateo, mucha ciencia te hace creyente. Las religiones orientales son la aceptación del ya es, y las occidentales añaden su rebeldía profética: la ascensión hacia lo que todavía no es.