Sempre que calgui!

Dues ratlles, només. Subratllar la gran resposta que va haver ahir, a Amposta. “Natros sempre pugem –havien dit els organitzadors de la concentració– ara us toca a vatros baixar”. Ara i quan calgui. Els de Santa Coloma ja vam acudir-hi quan allí faltava gent per omplir el buit de la cadena que va unir el nord i el sud en reivindicació de la independència.

I el que va dir el president Puigdemont: “El conflicte de l’Ebre és un argument més a favor d’un estat propi”. Perquè se’ns escolti millor. I perquè quan els problemes ens toquen de prop i el remei és a les nostres mans, tot es pot resoldre millor. El conflicte de l’aigua, la conjuminació dels interessos dels regants de les terres àrides de Lleida i la preservació del Delta. Des de l’amor a Catalunya, des de l’harmonia i el respecte al territori. Asseguts en una mateixa taula, amb un porró i un bon vi.

Aquesta és la meva alegria. Independents per trencar fronteres però  també perquè no ens arraconin en un cul de sac. Lliures, per anar a Europa, desfent-nos d’un Estat centralista que no creu en la Unió Europea dels pobles sinó que s’atrinxera en el bastió d’uns Estats caducs i egoistes.

Ho somio tot contemplant el riu que no entén de fronteres però que es fa d`’allí on passa. Fins arribar al mar. Al mare nostrum.