25 dijous i 26 divendres / Nadal i Sant Esteve

Gairebé un miracle! Segons els meteoròlegs, una lluna tan plena, tan intensa, tan bonica, i coincidint amb el dia de Nadal, no tornarem a veure-la fins d’aquí a trenta anys. Naturalment això els que hi siguin perquè molts de nosaltres ja haurem marxat. Ho hem comentat en el sobretaula de després de dinar, a casa dels meus nebots Jordi i Carme, en la que també han pres part les filles Clara i Blanca que, com a universitàries, viuen instal·lades en la curiositat. Els he explicat una anècdota ben estranya. Un meu amic, que havia estat capellà, patint una malaltia terminal em va confessar que tenia por de morir. ¿Por de què? La resposta em sorprengué. “És el viatge el que em fa por, haver de fer sol el camí cap al cel, travessant l’obscur firmament”.

Ho he recordat molts cops. ¿S’imaginaria que al morir ell (la seva ànima) aniria al cel, que la imaginació popular situa als confins de l’univers? I la basarda que ens fa quan de nit, ajaguts a terra, ens hi aboquem ¿s’apoderaria d’ell? La immensitat del cel, de la terra, del mar… tot allò que és grandiós ens fa percebre la nostra petitesa i fragilitat. I si és de nit, molt més.

Abans de ficar-me al llit he obert una estona la televisió. Han mostrat la festa de les falles del Pallars. Un vell pagès que han entrevistat, tot sorneguer deia que ara, des que la Unesco les ha declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat la gent puja als Pirineus a veure-les. “Però naltros les fem des d’antic”. I n’ha explicat el significat: “Baixem de la muntanya el foc, encenem la foguera a la plaça de l’església i resem perquè la nit s’escurci”.

¡Com s’adiu a aquesta celebració del solstici d’hivern dels Pirineus el Nadal cristia! La llum de la cova de Betlem trenca la foscor de la nit.