29, diumenge / Temps d’espera 

Aquest diumenge comença el calendari litúrgic amb un temps de quatre setmanes, conegut amb el nom d’Advent. És el període que va d’avui a la gran festa de Nadal, tan important en el calendari de l’Església i que, sostinguda al llarg de dos mil anys, ha tenyit profundament el calendari universal. És un temps que a mi m’agrada molt, i el visc des de molts nivells. Són dies en els quals el dia s’ha anat enfosquint i el fred s’ha anat ensenyorint de l’ambient però, d’altra banda, els llums s’encenen a la ciutat, els aparadors de les botigues es vesteixen de festa i sembla que s’imposi el desig de trobar-nos i ser feliços: reunion familiars, dinars o sopars amb amics i companys de feina, felicitacions i regals, donatius per als pobres… Com si ens envaís un desig de ser més “bons” i que el món s’arregli, que cessin les guerres i que desaparegui la injustícia.

S’hi pensi o no, és un temps marcat pel Nadal cristià i, anant més lluny, per l’espera del poble jueu en un messies que havia de retornar al poble d’Israel el poder i la grandesa que havia tingut anys enrere. Anant encara més lluny, és l’espera dels pobles primitius que, seguint el calendari que els dictava la natura (amb els cicles del sol i de la lluna que feien que el dia fos més curt o més llarg; el joc dels solsticis i dels equinoccis), esperaven el final de desembre, que era quan a l’hivern, el sol començava a derrotar la nit.

Un temps d’espera que jo veig en el món sencer, viscuda amb dolors com de part. L’espera de tota la humanitat en un món millor en el que desapageui el dolor, les frustracions i la pobresa, i on tothom pugui ser feliç. Montserrat Roig va escriure un article en el que deia que la meravella del Nadal és que no ens fa alçar els ulls al cel perquè “déu” és un nen que ha nascut en una cova, en plena nit. ¡Que bonic que això sigui així! El poeta Josep M. de Sagarra pensa que Nadal ens fa a tots una mica més bons, i Salvat Papasseit imagina que mentre fem el dinar de Nadal Jesús ens mira i arrenca a plorar. Màrius Sampere pregunta a Jesús si es recorda dels apòstols, dels màrtirs, dels lladres i dels malalts, del dolor de la Terra i si és així -li diu- que torni, que no pari mai de néixer.

De motius per “esperar” en sobren, però no acabem de creure’ns que el fet que els fulls del calendari girin cap al dia o cap a la nit depèn, en bona mesura, de nosaltres.