25, diumenge / “Sol, solet”
La noia de fer feines arribà a casa, amb una pregunta que no pot retenir: “‘Solet’, qué es?” Hi caic de seguida i per resposta faig, cantant, “Sol solet, vina’m a veure, vina’m a veure, sol solet, vina´m a veure que tinc fred”. “Eso” esclata. I em fa entenent que el nen l’ha après a l’escola.
La Nona no parla en català, ni l’entén. Jo m’hi dirigeixo en castellà després d’uns primers intents en català. Ella va per feina, hauria de fer tres hores però n’ha agafat la manera de fer-ho tot en dues hores i mitja, algun cop potser amb menys i tot; no ho comprovo, ho fa bé i n’estic molt content. A casa seva ha deixat el nen amb una mainadera; s’afanya perquè lliuri com abans millor. La Nona és de Geòrgia, hi té la mare i una germana i ara el marit per un parell de mesos. No l’ha pogut acompanyar perquè no té papers. Em diu: “Mi niño me habla en catalán y yo no lo entiendo”. Un argument a favor del català, quedem que la setmana que ve farem uns minuts de pràctica. “Portes –llevas, li dic- dos anys –dos años– venint a casa –viniendo a casa… Parlant cada dia una estoneta, avui ja el xampurrejaries”.
Me’n vaig també de pressa, m’espera l’Alfons a l’Isalba. Un exmple viscut –em dic– de com els nouvinguts es van integrant. Un procés d’osmosi que, per poc que se l’ajudi, fa el seu fet.
Sigues el primer en comentar on "OCTUBRE"