Una Europa més humana, més cristiana
Començava la setmana amb l’impacte que em produí el camió ple d’immigrants que havien mort en el vehicle. Dies després la tele ens mostrava el mur que Hongria ha aixecat a la frontera per impedir el pas dels refugiats que fugen de Síria, d’Irak, d’Afganistanla. No entenc que l’Europa rica, democràtica i d’arrels cristianes no hi posi remei. Carod Rovira diumenge passat recordava els milers d’espanyols (molts catalans!) que, fugint de l’exèrcit franquista, van entrar a França. “Molts anaven esparracats, fins i tot descalços, la majoria a peu o dalt de carros, amb tot el que podien endur-se en plena desfeta”. Recordava que França els tractà gairebé com a criminals, tancats en els camps de concentració de les platges nord-catalanes. “Una Europa sense humanitat ni compassió –deia– no volem tornar-la a viure”. Sembla ser que Angela Merkel ha començat a reaccionar positivament. I França, que denuncia que Hongria hagi aixecat un mur, tan criminal. L’Ajuntament de Barcelona proposa convertir la capital catalana en ciutat acollidora dels fugitius. Tan de bo! Anna Surinyach, fotoperiodista de Metges sense Frontera escriu que cal fer molta pedagogia, explicar d’on vénen (els refugiats), i conscienciar la gent del que està passant”. És l’única manera de barrar el pas al racisme i fer que la gent (que té bon cor), miri al foraster amb ulls fraterns.
Vinyes del Penedès
Em referia en el paràgraf precedent al caracter cristià d’Europa, que sovin semabla que oblidem. Ara canvio de registre, per afirmar que és impossible viatjar per Catalunya o per qualsevol país europeu, sense percebre els senyals de l’empremta que la religió ha deixat pertot. Monestirs arreu, parròquies en els pobles, creus i ermites als cims de turons i muntanyes. Una influència visible també en el folklore i en celebracions religioses. Ho pensava dilluns, que vaig tenir el goig d’assistir a la benedicció d’unes vinyes de la masia Cal Noia, d’uns meus amics, a Castellví de la Marca. Tot el dia va ser una immersió en un paisatge de vinyes. El paisatge del Penedès! A l’ermita de la casa se celebrà la missa de difunt, del segon dia de la festa Major del poble. Acabada la missa el capellà va beneir les vinyes. Que en feia, de temps, que no hi pensava, en aquest costum! Amb la tecnificació de l’agricultura dels afers del camp ja no cal que Déu se n’encarregui, els pagesos ja no resen perquè plogui o perquè la calamarsa no els arruïni la collita. Però trobo que és bo mantenir cerimònies com aquesta, formen part d’una tradició tan propera a la terra, que ens ajuden a sentir la comunió que tenim amb ella.
Horror iconoclasta
En canvi hi ha fets que ens fan sentir la presència del Mal, fets”diabòlics” com la destrucció del temple de Palmira, induïts per un odi cec. És el resultat de la conversió d’una ideologia en un dogma.nQue lluny que està, aquesta religió, de la que veig en un sant Francesc d’Assís que fins considerava germanes les bèsties ferotges. La prova de la veritable religió és l’amor, l’amor no solament a totes les persones sinó també a les obres dels homes, als animals, a la terra.
Presentació de la candidatura de Junts pel Sí
Ja ho he anotat en una altre lloc del meu bloc. Divendres vaig anar al passeig Lluís Companys, em vaig instal·lar en un lloc elevat i vaig estar tota l’estona, dret, contemplant la gent, mirant l’escenari, fotografiant persones: per la seva diversitat i la devoció tranquil·la amb què seguien la festa. Amb il·lusió de qui creu que pren part en una cosa important i grandiosa. El que és jo, de seguida que em vaig assabentar que em podia apuntar com a candidat vaig fer-ho. I com que som més de 50.000, no crec queel meu nom surti mai en cap llista. Ni crec que arribi a veure la República catalana –ja a la meva edat–, més enllà de la proclamació de la independència, com el tret de sortida del procés que hi desembocarà. Però si vaig al cel –cosa que espero– llavors, contemplant amb ulls immaterials la immensitat d’estels que poblen l’univers, molt probablement veuré , com una llumeta més el gra de sorra que he aportat per la construcció del nou estat d’Europa.
Butlletí de les Parròquies
Amb els dos mesos de vacances al mig, i amb la dispersió dels qui de més a prop o de més lluny col·laboren en la redacció, l’elaboració del número de setembre ha estat complicada. Però m’hi he lliurat a fons. Es tractava d’enquibir en un format tan reduït coses de relleu, i alguna difícil de tractar: els 100 anys de la construcció del temple de la parròquia Major, la crònica de l’assemblea general de les Germanetes de Natzaret, el record-homenatge a Lluís Hernández, els cinquanta anys de la fundació de les parròquies de Singuerlín, Riu, Raval i Fondo. I les eleccions del 27 de setembre. A mi, això de fer el Butlletí m’agrada. Penso que pot arribar a unes 400 llars (se’n fan 800 exemplars) i que podria aportar a la ciutat la manera evangèlica de veure el món. Precisament aquest número de setembre es fa ressò d’unes directrius que el papa Francesc va donar al Congrés de Pastoral de les Grans Ciutats, organitzat pel cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, que és qui ens les transmet. Unes directrius en què cal insistir perquè es fa difícil dir alguna cosa interessant a la societat laica d’avui.
Castells
Acabo aquest apunt setmanal el dia de Sant Fèlix, en plena Festa Major de Vilafranca, la diada castellera més gran de Catalunya. Dilluns al Punt-Avui sotirà escrit a la primera pàgina “Èxtasi casteller”. No sé quants castells de gama alta, unes construccions humanes extraordinàries, s’hauran aixecat. Recordo que els anys que vaig ser a Vilafranca acudia a la plaça i em quedava corprès i sense saber què valorar més, si la força, si el sofriment dels homes que aguanten la torre, si l’elegància de la columna o la valentia dels anxenetes. Magradava viure’n la poesia, mentre que de la proesa en feia un símbol de l’ideal que intentava incolcar als joves de la parròquia. No m’estranya que el poble de Catalunya s’hi emmiralli i que la Unesco els hagi declarat Patrimoni de la Humanitat.
Sigues el primer en comentar on "SETMANA 35"