Decret convocant les eleccions

Pas a pas, però decididament, el procés va fent via. Contemplant el president en el moment de firmar el decret de la convocatòria de les eleccions he sentit que estava vivint un moment transcendental de la història de Catalunya. De manera oberta i conscient o retinguda i aparentment apagada (com el foc en la brasa), la nació catalana du tres-cents anys reivindicant la llibertat nacional perduda, després de la derrota del 1714. Ja sé que moltes persones, segur que malíssimes, volen l’estat lliure fastiguejades pel tracte que ens dóna Espanya. Confio, però, que de mica en mica s’hauran adonat de l’aspecte identitari de la reclamació, en adonar-se de la persecució de la llengua, de les barreres que ens creen per trencar l’entesa dels Països Catalans. I que, sobretot s’hagin entusiasmat ja no només per sortir de la crisi, sinó pel que el procés té de gran l’aventura, com és fer un nou estat. Amb raó el lema és fer la independència amb el somriure als llavis. Amb l’alegria de quan s’és jove i s’emprèn el camí cap el futur. Tant com ens dolíem, ja al col·legi, amb el bon professor Josep M. Boix i Selva que fins arribà a dir-nos “de vegades desitjaria haver nascut a Madrid per no haver-me d’estar qüestionant la meva catalanitat”. Que feliç que seria avui!

Set dies a la Vall de Boí

Amb la convocatòria de les eleccions he començat joiós la setmana. I l’acabo, també feliç, amb el pensament que la pròxima setmana la passaré amb uns amics als Pirineus, concretament al poble de Boí. Un bon complement de la reflexió que acabo de fer més amunt. Les eleccions ens obren al futur. Els dies a la vall de Boí seran una immersió al paisatge de sempre, d’altra banda tan eloqüent respecte del nostre passat. Avui la vall és Patrimoni de la Humanitat. Fa segles va ser refugi de molts habitants que fugiren del territori ocupat pels musulmans, buscant refugi darrere la frontera pirenaica. Hi van ser anys, pensant però en reconquerir els terreny perdut. Mentrestant van alçar les bellíssimes esglésies romàniques tan meravellosament enriquides pels frescos que avui admirem al museu d’art català de Barcelona. Que interessant se’m va imaginar aquelles temps tan reculats, evocar el senyor d’Erill i el seu amic, el bisbe de Roda d’Isàvena, a instàncies del qual el senyor d’Erilcastell va erigir aquests joies arquitectòniques. Una història que he llegit als llibres i que, al mateix marc geogràfic on es van viure, podem evocar, com si ens trobéssim en  aquella època remota.

Junts pel Sí

Quina satisfacció que malgrat els acords i les prohibicions interessades que s’havien fet per partidisme polític, finalment s’hagi imposat els entit comú. ¿No  afirmàvem, i fins ho fèiem cantant quan encara els partits ens marcaven poc, i reclamàvem una ciutat habitabler? “El pueblo unido jamás será vencido”. Els partits, per tal de derrotar l’adversari, el desacrediten  i alguns cops –com s’ha fet al llarg del procés- per tal que el rival no guanyi se¡l desacredita i s’incita l’odi contra ell. Després, a l’hora d’anar junts s’argüeix que molta gent no votarà si va a la llista tal o qual persona. Però molts hem reclamat la llista única i encara que no ha pogut ser (per purismes dogmàtics, o per interessos partidistes), si bé s’ha fet una llista sinó única sí majoritària. I amb els polítics! Vaja quina altra barrabassada la de pretendre fer un procés polític d’una enorme transcendència política, sense polítics! Però el partidisme no afluixa: si fem una Catalunya per a tothom, com es pot dir que serà una república d’esquerres o de dretes? Ha de ser un país democràtic en el que tothom s‘hi trobi bé! Jo ja m’he apuntat a la gran concentració de la Meridiana i dic ben clarament que votaré la llista Junts pel sí.

Cau la fruita

Un fet negatiu, és la calorassa extrema que ha estat fent al qual s’hi han ajuntat les tempestes, a que tant de mal han fet als conreus de fruita. Ha de ser molt trist, per un pagès, haver treballat tot l’any i veure que en dos dies de calamarsa tot se li’n vagi en orris. Cert que hi ha les asseguradores i la possibilitat que es declari zona catastròfica. Però a part que la burocràcia i les assegurances mai no acaben de compensar prou satisfactòriament els danys econòmics, res no els curarà de  i desànim, de la frustració que senten, davant d’una adversitat tan gran. Recordo que els estius que passava a Palau Sator, quan ens acostàvem als arrossars de Pals sentíem l’explosió dels cartutxos que uns canonets feien esclatar intermitentment, per desfer el núvols amenaçadors. Generalment amb resultats escassos. La lluita contra les forces de la naturalesa és cara , i sovint imprevisible.

La inacabable tragèdia humana

Una altra vegada al bolcar un vaixell sobrecarregat d’emigrants Itália viu una gran tragèdia. Un cas més d’unes morts de persones que intenten superar les fronteres, per allà on els sembla que podran arribar al destí somiat. Darrerament de França-Anglaterra i de Sicília ens han mostrat imatges dels emigrants que en l’intent, han perdut la vida, dins d’una maleta, penjats d’un camió o nedant… Un no pot quedar indiferent, i no revoltar-se davant la indiferència dels estats europeus. És cert, el més important és fer una política que ajudi els pobles d’on arriben ls immigrants per tal que es desenvolupin en un ambient democràtic, de manera que els ciutadans del Tercer Món no es vegin empesos a marxar. Però mentre són aquí, hem de tractar-los com a persones humanes, iguals que nosaltres, i necessitades dels nostre suport.

De tornada de Fonolleres un xàfec va caure damunt meu,  jo a dins del cotxe. Canviarà el temps?