Santa Coloma i Baronia de Bellera (Pallars Jussà) 

Per entrar a la Baronia de Bellera es deixa la carretera que va a Pont de Suert i es puja a Sarroca de Bellera, que era la capital de la Baronia. El comtat de Pallars Jussà, per a facilitar el govern del  territori i per donar sortida als seyorius emergents amb el feudalisme, s’organitzà en baronies, al front de les quals hi havia els senyors de les diferents valls. Els Bellera van jugar un paper important a Catalunya. Tenien la seu a Sarroca de Bellera un poble on avui, fixos, només viuen dues famílies. La baronia tenia domini sobre els pobles del seu entorn, i els d’altres valls del Pirineu. El poble més pròxim de Sarroca és Vilella. Com els altres pobles de l’entorn, és al cim d’un turó. Vilella és un exemple de les anomenades “viles closes”, pobles en els que les cases, juntes i tancades, mirant a l’interior del poble, fent per la cara exterior de muralla.

Al poble d’Erdo  fins ahir hi vivien només dos veïns. Un era el capellà Julià Cots, fill de la pubilla del casal més important del poble, que es casà amb l’enginyer que dirigí les obres dels embassaments. Deixà el ministeri sacerdotal i es convertí en pastor d’un ramat d’ovelles. Anys enrere semblà que el poble es recuperaria; una empresa adquirí les cases (en procés d’enfonsament) i les restaurà (o les reconstruí de bell nou). També salvà l’esglesiola de Sant Julià del seu esfondrament. Però amb la crisi de la bombolla immobiliària la urbanització no prosperà. Tampoc ha tingut èxit l’hotel de luxe que es construí a la falda de la muntanya, a tocar d’Erdo, i que ha acabat tancant.

A uns tres quilòmetres d’Erdo es troba Santa Coloma d’Erdo (abans, Santa Coloma de Bellera encerclat de groc), als peus del pui de Fa. La foto és presa des del poble de la Bastida de Bellera i mostra l’hàbitat d’aquests pobles de muntanya. En els camps que baixen suament, clivellats de barrancs profunds com aquest de l’Infern, pasturaven els ramats d’ovelles i les vaques, i es conreaven els bancals. Santa Coloma es composava de dues cases fortes, que aplegaven els familiars i els bracers. Els nens i nenes de Santa Coloma baixaven a escola a la Bastida, seguint el camí que s’endevina a la vora de la barrancada, un tram del qual recentment ha estat asfaltat. Quan les Santes Colomes catalanes es van agermanar van moure’s per adquirir el poble deshabitat i abandonat de Santa Coloma d’Erdo, amb la idea de convertir-lo en casa de colònies. S’arribaren a fer gestions amb els propietaris de les dues cases del poble, però no en van voler saber res. Avui, Santa Coloma d’Erdo és una ruïna total, mig oculta pel bardissar que l’ha envaït. A Santa Coloma l’últim veí de casa Pere (com tohom) va tancar la porta, falcant-la per dins amb un tronc gruixut).

Avui la porta ha cedit i les finestres i els balcons s’han esbotzat, i les bigues finalment han cedit.

 

El cóm o abeurador de Santa Coloma d’Erdo (a l’esquerra de la foto) és una imatge sentimental de la vida d’aquests pobles de la Baronia de Bellera. Avui no hi raja aigua. Però durant molts segles va ser testimoni humil d’unes vides compenetrades amb la muntanya, que la història va arraconar, fins que van haver de marxar.  L’esgesiola, tant petita que s’havia de recolzar en la paret de la casa Pere, fa temps que ha emmudit. La porta la van tancar amb una estaca però no ha escapat de l’abadó i de la destrucció.

Avui, a tot el Pallars Jussà hi viuen només uns 13.000 habitants, xifra que dóna una densitat de només 10 habitants per quilòmetre quadrat. Quin serà el seu futur?

Xolla dels bens. La juxtaposició de dues fotografies, la d’avui i una d’uns anys enrere (en blanc i negre) del pati de casa Pere permet veure el mateix espai i la ruïna que ha experimentat. En la foto de l’esquerra es veu l’arc-balcó des del qual (foto antiga) els nens contemplen la feina dels pastors.

A prop de santa Coloma d’Erdo es troba el poble de Larén. Anys enrere, les anades i vingudes sempre es feien caminant, o a llom d’animals de bastaix. El temps transcorria amb una lentitud més gran. El rellotge era el sol, i el dia començava a l’alba i finia al capvespre. Larén és a mitja horeta a peu de Santa Coloma. De manera fixa es pot dir que no hi viu ningú, la majoria de cases s’han desplomat, encara que n’hi ha dugues en difícil procés de restauració. Actualment, però, hi arriba una carretera asfaltada. El més trist pels que marxen d’un poble és abandonar els seus morts, que veuen com el poble va queient dia rere dia. Al cementiri de Larén hi ha una creu amb unes flors de plàstic i el nom de l’últim veí sebollit: “Joaquín Montané Jordana, fallecido el 6 de abril de 1963 a la edad de 81 años. E.P.D.” A principis dels anys 60 va ser quan aquests pobles van quedar deshabitats

La Bastida de Bellera era un poble important. A una hora i mitja a peu de Senterada, a la vall, en la bifurcació de les valls de Sarroca i i laBall Fosca, abastia els altres poblets, i rebia els nens i nenes en la seva escola. Avui no hi resta cap casa en peu. És al cim d’un turó, obert a la fondalada que ha excavat el Noguera Pallaresa, camí cap al sud. A la falda de la Bastida (vista a contrallum) es poden aapreciar perfectament els antics bancals de conreu. Molt a prop de La Bastida de Bellera es trobava el monestir de San Genís, o de Bellera.

Els comtes de Pallars el van posar sota jurisdicció del monestir de Gerri de la Sal i després passà a dependre del monestir de Lavaix, tocant a Pont de Suert. Per arribar-hi havien de fer el camí a peu o amb mula. Per escurçar el camí i no haver de donar una gran volta, passant per Larén i Santa Coloma, van construir el pont conegut com el pont del Diable.

La llegenda conta que hi havia una pastora que rere el ramat havia de fer cada dia l’esmentat camí i n’estava molt tipa. Un bon dia se li va apareìxer el dimoni amb formes dissimulades i li va dir que si al morir li entregava l’ànima, li construria un pont. La nena estava tan a les últimes, que hi va convenir. L’endemà, quan un monjo va descobrir el pont va creuar-se amb el dimoni, i de seguida sospità que el pont havia de ser obre del maligne, va fer el senyal de la creu i el dimoni es precipità al fons barranc i la pastoreta quedà lliure de la promesa. Des d’aleshores, el pont es coneix com el pont del Diable.¨’Es un magnífic i atrevit exemplar d’arquitectura romànica. El monestir ha estat molts segles una borda o corral d’ovelles. En un flanc del conjunt es reconeix perfectament la primitiva església romànica del monestir, amb la senzilla portalada d’arc de mig punt i la finestra d’espitllera. En el procés de la reconquesta, a mesura que es guanyava un territori s’hi aixecava una castell i una església, en torn de la qual es formava el poble. I en cada vall s’hi creava un monestir, que tenia la missió de vetllar per la religió i per l’assentament dels nous moradors, als quals ensenyaven a treballar la terra.

A mi m’agrada molt anar a Santa Coloma d’Erdo i passejar-me per aquests verals, en els que regna el silenci. Se’m fa difícil imaginar-me quan les veus ho omplien de vida: les veus dels pagessos, dels pastors, dels nens i nenes que cada matí baixaven a La Bastida, corrent i enriolats, per tornar cap amunt, en sortir de l’escola. I els diumenges el tany de les campaanes de les esglesioles avui emmudides. Quantes persones hi hauria en aquests tocoms? Tots els pobles eren habitats, les famílies tenien molts fills. Jo encara he conegut els senyors de les casesPere i Benito de Santa Coloma, el capellà fill de la casa forta d’Erdo.; i he conversat amb els veïns d’Erdo, on hi ha encara set persones. “Tot ha canviat molt”, em diu un ancià. I afegeix que aquí” no hi ha vida, i els joves han marxat. Això va ser cap als anys 60. En realitat ningú pot predir-ne el futur. I jo m’hi passejo suspès en el sileni, amb la sensació queel silenciés laveu del temps. El temps gran, el temps d’aquests espais immenso i que aquí se’t fa molt present.