Una altra setmana intensa

Cada dia hi ha hagut comentaris sobre el resultat de les eleccions, que he seguit interessat especialment amb els de Barcelona, València i les Illes. Just acabada la setmana, s’ha produït l’espectacular victòria del Barça en la Copa del Rei, amb l’extraordinari gol de Leo Messi. Però, més que del matx esportiu, del que s’ha parlat més i de manera crispada (a Madrid), ha estat de la monumental escridassada a l’himne d’Espanya i, segur (almenys per part de molts dels presents), també dirigida al monarca. Això, ¿per què en lloc d’enfurismar-los tant no els porta a preguntar-se per què, els xiulem? Haig d’afegir que per una estranya (?) concomitància vaig pensar que la celebració de la independència de Catalunya s’assemblarà molt a la que hi ha hagut per la victòria del Barça. I encara una pregunta: les noranta mil persones que omplien l’estadi, estaran a favor del sobiranisme? Una victòria no porta a l’altra?

Majoria absoluta del PSC

Albert, estic molt d’acord amb la teva anàlisi i coincidia en el pronòstic que feies que guanyaria la Núria Parlon. Igual que tu ho atribuïa a que ella i l’equip de govern (amb especial menció a l’aportació de l’Alexandra Sevilla des de Medi Ambient) ho han fet bé. També deia que l’alcaldessa s’ha sabut fer seva l’oposició a la MAT. I que no ha comès cap error important. D’altra banda la Núria ha sabut estar, i s’ha guanyat la simpatia de la gent. I de cara al futur segurament se l’ha vista més fiable que uns grups nous, poc coneguts i amb fama de radicals. Et diré que no m’ha costat gens felicitar-la per la seva victòria, l’aprecio, la valoro i la tinc per amiga. Però no he deixat de dir-li que no m’ha agradat gens la política de participació ciutadana que ha fet l’Ajuntament. Es pot dir que al llarg dels quatre anys l’oficina de premsa municipal s’ha dedicat a presentar l’alcaldessa, com si a la ciutat no existís ningú més, una propaganda que en la campanya electoral s’ha desbocat. I com a tu, a mi tampoc m’agraden les majories absolutes, més proclius a crear enfrontaments polítics i a autoafirmar-se que a treballar “amb” les altres forces i amb els ciutadans, en benefici de la ciutat. Per mi, l’ideal seria que promoguessin un pacte de ciutat en el que tothom hi pogués confluir. Una forma eficaç de posar la ciutat per davant dels partits.

Procés independentista

Una primera lectura de la derrota de l’alcalde Trias m’ha fet pensar que era un tort per al procés sobiranista, atès que convé que Barcelona, cap i casal del país, abanderi el procés. Però la victòria de l’Ada Colau i de les formacions polítiques que l’acompanyen m’agrada per l’èmfasi que posa en el discurs social i en la crítica als poders econòmics. No endebades el seu és un moviment sorgit de la base. Temeria, no obstant, que el seu radicalisme els portés a separar els canvis socials del procés. Però penso –com han dit molts comentaristes i la mateixa Teresa Forcadas, propulsora del procés constituent– que el desfici amb què persegueixen la revolució social els farà adonar-se que l’única manera de fer-la possible és disposar de les eines que dóna un estat lliure. Vull pensar, doncs, que Barcelona en Comú i formacions afins eixamplaran els partidaris de l’independentisme, precisament en sectors socials on el sí escasseja més.

Butlletí de les parròquies

He parlat del pes que té l’agenda personal. Hi ha coses relativament importants i moltes de menys pes. Entre les de la primera categoria n¡assenyalo dues de “noves” (uns compromisos des de no fa gaire temps), que trobant-se en el seu desplegament m’ocupen força temps. Una és la confecció del Butlletí de les Parròquies de Santa Coloma, que vinc fent des de gener de l’any passat. Em preocupava l’estructuració del full, definir-ne les seccions, cosa que s’ha aconseguit, i la modernització i fixació del disseny. Però la meva idea en acceptar aquesta feina tenia com a objectiu l’obertura del full: cara endins, amb l’entrada dels nous aires que es respiren amb el papa Francesc i, de cara enfora, que mostri a la ciutadania un rostre de l’Església colomenca modern i prou compromès amb la ciutat, com per resultar interessant. Un objectiu que vol temps. I gent jove. En aquest sentit estic content perquè s’ha començat a configurar l’equip de redacció, amb la incorporació de dues noies i un noi.

L’espai del Fondo

Un amic em va dir que al fer-me li sembla  veure’m com tornant als orígens. Un fet que es diu que succeeix en molts casos, potser a tothom. Quan s’és jove tot comença, el passat no pesa i el futur il·lusiona. Evoco els meus anys jove quan, després d’uns anys de vicari i acabada la llicenciatura de Teologia a Roma em trobava a Auronzo di Cadore, a punt de tornar a Barcelona i rebre el nomenament del bisbe amb el destí de rector, la meta tant de temps esperada. Va ser així com vaig venir a Santa Coloma i encetava un camí que m’ha mantingut sempre més aquí, des qque vaig fundar la parròquia del Fondo. A mesura que han anat passant els anys el curt període d’espera en el marc preciós de les Dolomites se m’ha convertint en la imatge del meu fervor inicial. Trobo lògic que ara, acabat com ui diu el recorregut de la vida miri enrere i repassi l’itinerari, a la llum de quan vaig emprendre el camí. Que a més de reviure-ho en el record se’m presenti l’avinentesa de fer alguna cosa al Fondo fa més “real” el retorn als orígens. És com si el cercle es tanqués fàcticament.

FOTOS: celebració del Dia de l’Amor a Auronzo i excursió a Tre Cime de Lavaredo (Dolomites, 1965)

Exposició “Maillol i Grècia”

Dissabte al matí vaig acostar-me a Barcelona. Ho aprofitava per veure l’exposició “Maillol i Grècia”, del Museu Marés, però el que m’impulsava a passar-hi el matí va era la invasió de seguidors de l’Atlètic, vinguts en massa del País basc. No em va caldre buscar-los. La plaça de la catedral –el museu és a tocar– s’havia tenyit de roig i blanc. Feia goig. I m’encantà sentir que ens contemplàvem amb mútua simpatia. Catalans i bascos convertits en la imatge de dues nacions que aspiren a la independència. La xiulada que a la tarda es produiria al Camp Nou seria l’expressió del rebuig vers un Estat que ens ignora i maltracta. Ja dins del museu contemplava les estàtues del gran escultor, petites figures en terracota i en bronze. Maillol havia nascut a Banyuls, una població de la Catalunya del Nord, un territori en el que l’Estat francès va fer tot el possible perquè la llengua catalana desaparegués. Però l’obra del gran escultor és un testimoni contundent i imperible de l’esperit de la terra, que ara revifa i pren volada.