Abril: 27 dilluns – Maig: 3, diumenge 

Maig, mes de les flors i l’amor

Divendres entràvem en el mes de maig, amb la primavera que ja fa dies que és aquí. I, com ja fa molts anys, no puc deixar de pensar en l’amor, en les feste que vaig viure a Auronzo di Cadore (Dolomites) un primer diumege de maig. Els vilatans surten al camp i a la muntnya per collir el ramet de muguet, que ofereixen a les persones estimades. Aquest diumenge també és el dia de la mare i tot i que la diada tingui una forta càrrega consumista, no deixa de ser una bonica ocasió de manifestar a la mare elque  sentim però que molt probablement no solem expressar. Fer present l’amor, parlar-ne, mostrar-lo i reclamar-lo és sempre oportú. En aquest sentit em va agradar que en el programa Punt.cat de TV3 l’última sessió es dediqués a l’amor. Gent saberuda i gent que ha viscut molt –hi eren Robert de Ventós, l’actriu Carulla van intentar – van provar de dir què és. Sortí que és l’entrega a l’altre, algú el definí com una barreja d’estimació i d’egoisme… Però que en l’amor hi hagi un component d’egoisme em sembla incompatible, una altra cosa és que la prsona humana es trobi dividida entre l’amor a l’altre i l’egoisme. Per mi estimar és donar-se.

La família

Una conseqüència de la força de l’amor és la importància que la família té en la societat. Els vincles que uneixen els seus components no són només cosa de la sang; hi ha la convivència, hi ha el projecte comú, una mena de fil conductor que fa que les famílies siguin un fruit de molts anys anteriors i que, al mateix temps, ens projecte fortament cap al futur. Hi he pensat molt especialment aquesta setmana, en la que he viscut dos esdeveniments familiars. La celebració del cinquantè aniversari de tres fills del meu germà (una filla i dos gendres), i el naixement de l’Adela, néta de l’Eeugeni i la Isabel. Quan la família viu unida els que en formen part tenen una base molt sòlida –el “lloc” del que parla el poeta Margarit–, un espai propi, enmig del món circumdant. Contemplant la petita Adela vaig dir a l’Anna: “Com depèn de tu, i del Jordi, tan petita i tan indefensa!” La gestació  és un miracle però encara ho és més, i més gran, el miracle de l’amor, que dura tota la vida!

El bosc encantat

Tocava, aquesta setmana l’excursió mensual amb el grup d’amics excursionistes. Vam anar a Sant Bartomeu del Grau, on vam fer una petita caminada seguint el tram del Bosc encantat i el camí que du al Castell de Gurb. El Bosc encantat és fruit d’una operació semblant a la que a Santa Coloma du a terme el grup dels Bruixots. Han netejat el torrent, han recuperat la font i, a més, hi han col·locat diverses escultures de caire infantil, que fa distret i divertit el passeig. Un cop superat el torrent, el camí s’enfila i el paisatge canvia totalment: passes per un terreny erosionat de terra grisosa, de fort contrast amb el bosc i amb els camps de la plana, aquests dies d’un verd explosiu. Quina meravella, aquest temps, i el paisatge osonenc!

Grup RCR Arquitectura

Si us agrada l’arquitectura no us perdeu l’exposició del Palau Robert, al capdamunt del passeig de Gràcia. El grup, d’Olot, ja fa vint-i-cinc anys que funciona i han fet moltes obres i, pel que he vist, frueixen de prestigi internacional. El grup l’integren els arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. A l’exposició, molt ben muntada, s’hi exhibeixen plànols, dibuixos, maquetes i fotografies. Fan una arquitectura molt moderna, diria que fugen de l’espectacularitat, per trobar les formes elementals i la finalitat primigènia de l’arquitectura: la creació d’un espai per viure-hi i per treballar i per trobar-se. La seva arquitectura –segons Juan Antonio Cortés– “és una mediació entre l’home i la natura, com un dispositiu per transmetre a l’ésser humà que viu aquesta arquitectura els atributs i valors del món natural”. I en un altre plafó llegeixo que aquests arquitectes en la seva obra busquen “atresorar la presència del temps en els seus espais”. Així, per exemple, usen l’acer cortèn perquè en rovellar-se fa patent el pas del temps, o obren franges buides en les paret –en el cas d’un celler– perquè des de dins es vegin les vinyes, i la llum i l’ombra del sol i de la lluna, que amb el pas de les hores van canviant.

Model de ciutat

Dimarts hi va haver a la Biblioteca Salvador Cabré de Singuerlín el debat sobre el model de ciutat. A la mesa hi érem el Ricard Fernández, l’Odei Antxustegi-Etxearte i jo. El pes de la conversa el duia el Ricard, que va ser cap tècnic del gabinet del Pla Etratègic Santa Coloma 2000, del qual  jo n’era el responsable polític. Va remarcar la necessitat de preveure els fenòmens que es produeixen en el nostre entorn, en especial en el camp de l’economia, perquè la ciutat no és una illa sinó que viu inserida en el món, i les oportunitats i les turbulències que s’hi produeixen condicionen el seu futur. Un futur complicat i difícil, atès que la nostra ciutat pateix greus problemes com el de la difícil integració social de la gent nou-vinguda, i l’alta tassa de desocupació. Per afrontar aquest futur –vaig remarcar jo– cal fer un front comú amb el govern municipal, els partits polítics i la població. Un objectiu que no sé veure ens els partits que es preparen per les imminents eleccions.

Estrena culinària

Els integrants de la junta de Fòrum-Grama estem preparant la posada en marxa de l’espai de la Biblioteca del Fondo que du el meu nom. La nostra idea és, també col·laborar amb la Biblioteca en les activitats que organitzi, una de les quals gira entorn de la cuina. Aquesta setmana ja vam tenir-ne l’estrena. Aprofitant que en la biblioteca hi ha l’espai culinari, per iniciar un grup de lectura s’ha triat una obra de Manuel Vázquez Montalbán, amb el famós detectiu Carvalho de protagonista, i s’ha presentat el projecte amb un berenar, en qual s’han cuinat dugues receptes que apareixen en el llibre de Vázquez Montalbán.  Confesso que a mi no m’agradà que la “marca” de la biblioteca del barri més lluitador de Santa Coloma fos la cuina; però ja que ho és, aprofitem-ho i fem que les activitats que s’hi promoguin conflueixin en l’objectiu de treballar per la plena incorporació a la nostra ciutat dels nous colomencs que hi ha avuial barri del Fondo.

n o t a: sicliqueu a la secció Pensaments podreu llegir els que hi he anat penjant