Dies enrere vaig dedicar un petit reportatge al Montagut, muntanya a la que des de la casa de colònies de Penyafort (Pontons) hi pujava sovint, bé amb els grups de nois, bé amb els de noies. Una altra fita, més allunyada i menys visitada però que a mi m’encantava, era l’excursió que ens duia a Selma, un poble deshabitat i enfonsat, al que arribàvem després d’una llarga caminada.

En un escrit que vaig fer a la revista vilafranquina Acción  vaig anotar: “Selma és un poble abandonat. Com Marmellà –on hi resta només una família– o Santa Perpètua de Gaià –del que aquest octubre haurà marxat una de les tres famílies que hi queden–. O com Seguer i Salmella, totalment abandonats, o Montalegre, enrunat del tot”. I afegia: “Aquesta mort dels pobles és trista i irreparable. La vida segueix uns nous camins. Quan els pobles naixien sota l’espasa –en els temps de la reconquesta–, l’essencial era guanyar els cims abruptes. S’hi construïa el castell del senyor. Al costat la capella castellera que, quan la frontera s’allunyava i el perill enemic també es distanciava, solia baixar al pla i al seu redós creixia el poble, sota l’ombra i la protecció/domini del castell”.

I no podia faltar en la crònica que vaig escriure la nota melancòlica que ens produïa la visita al cementiri, esfondrat. “Els ossos, ara anònims, havien estat plens de vida. I les runes actuals –una finestra, el carrer, un banc…– tenien significat. Què dir de les cuites que suposà al rector de Selma construir el campanar, avui gairebé intacte, testimoni mut de la vida de la feligresia?” Acabo aquesta glossa amb les frases amb què la començava: “L’excursió a Selma ha estat fins ara l’excursió amb més encís i misteri”. Unes línies després, comentava: “M’impressiona pensar en la  solemnitat que deu prendre el gest de tancar per sempre més la porta de casa. Essent a Santa Perpètua de Gaià vaig parlar amb la família que abandonaria el poble al mes següent. ‘Quin remei ens queda’ –em va dir l’home. I la dona afegí: ‘Quan un marxa no s’ho pot endur tot. I sap tant de greu abandonar allò que s’estima tant!’”

Fitxa geogràfico-històrica del poble

Selma pertany a l’Alt Camp. És a 743 m. d’altitud. Actualment forma part del municipi d’Aiguamúrcia. Els seus habitants, al despoblar-se el poble s’instl·laren en el Pla. Sembla que el nom de Selma ve de l’àrab, es traduiria com “lloc segur”, o “lluny de perill”. La parròquia és dedicada a Sant Cristòfol i servia a una feligresia formada per 9 al redós de l’església i 129 masos disseminats, amb un total de 645 habitants. Josep Iglesies escrigué: “La ruïna total de Selma és, però, molt recent. […] Vint anys d’abandó han bastat per produir la desfeta. En traspassar el segle [s.XX], Selma era en puixança. En tombar el primer quart, malaltejava, però encara rics hisendats hi tenien obert llur casal, heretat dels avis.”  I explica que hi havia ferrer, sastre, modista, veterinari, metge, mestres, rector i vicari. Conta que la gent de les masies del Pla de Manlleu, de Montagut, de Valldossera i de Marmellà acudien a Selma a cercar-hi els seus serveis.

Referent a l’escola, l’any 1910 hi havia un sol mestre per a tota la canalla, 66 nens i nenes. El rector, Octavi Carbonell, tot recordant que abans hi havia una escola per a cada sexe, es queixava d’aquesta manera: “…queda esta escuela faltada de educación y sobrada de desmoralización; lo primero porque el maestro no puede instruir á las niñas en sus propias labores y lo segundo porque además del peligro que semejantes escuelas bisexuales ordinariamente ofrecen, existe otro [peligro] en esta parroquia; pues los alumnos se llevan la comida de sus casas (distantes la mayoría 1 hora) y permanecen fuera de ellas desde el amanecer hasta el anochecer, juegan juntos, hasta en despoblado y carecen de la suficiente vigilancia”. Notes d’ Antoni Mora Vergés, Conèixer Catalunya, Google

Actualment una bona pista ens hi apropa força; deiaxt el coxe quan la pista es fa més impracticable es pot continuar a peu, sense cap dificultat, i en poc temps s’arriba al poble de Selma. Les fotos en color són d’unaexcursió que vaig fer amb amics vilafranquins el setembre de 2014. Les de dalt són de l’estiu de 1961.