Lina Levi i Eduard Sontheimer, els avis desconeguts de l’autora del llibre, morts a Auschwitz

En dos dies vaig llegir el llibre de Dory Sontheimer,  d’editorial Circe, Las siete cajas. La història que vas descobrint amb l’autora t’extremeix, un passat que ella, nascuda a Barcelona, ignorava. Els seus pares no li havien parlat mai dels seus orígens però, de sobte, se’ls troba en les maletes amagades als altells de casa seva, en les quals el pare de manera ordenada i meticulosa havia anat guardant els documents, les fotografies i les cartes, queexpliquen la terrible tragèdia viscuda per la familia, sota el règim d’Hitler. Hi tornaré demà però avui, com a introducció, recullo uns fragments d’una de les cartes més patètiques, de Lina Levi, l’àvia materna de Dory, que morí a Auschwitz.

“¡Mi querida Rosa! ¡Mi querido Conrado! [filla i gendre d’ella] En medio de esta densa atmósfera que me rodea [el camp de refugiats de Marsella], intento buscar unos momentos de distracción y conversar con vosotros. Espero que me comuniquéis que os han devuelto el dinero, porque para nosotros ahora ya es innecesario. Todavía estoy aquí, pero quién  sabe qué nos va a pasar en los próximos días. Lo que daría por estar con vosotros. Mi único deseo era estar con mis hijos, pero parece que esto no va a ser posible. Aunque consiguiera un visado español, ahora ya no hay nada que hacer. El canciller no entrega ningún formulario.

“El espectáculo de la gente que sale desde aquí en estos vagones de mercancías es indescriptible. (…). Dios quiera que podamos quedarnos aquí.(…) Julius [el seu fill, que pogué evadir-se a Nova York] quiere hacernos un seguro de vida. Ya le he contestado que esto ahora no tiene ningún sentido.  (…). Se oyen noticias tremendas desde fuera. Sólo pienso en poder llegar a vosotros. Querida Rosa y querido Conrado. Os llevo dentro de mi corazón.  Si veis que no os escribo es porque nos han trasladado y no podemos.  (…). Aquí tengo conocidos que a sus familiares se los llevaron en primavera a Polonia y no tienen noticias de ellos”. La carta du la data 15 d’agost de 1942. Dory anota que “Eduard y Lina fueron deportados en el convoy núm. 29, el 7 de septiembre de 1942. Cien personas llegaron muertas al destino. Puedo suponer que el 9 de septiembre de 1942, Eduard y Lina llegaron a Aushwitz-Birkenau con vida”. I immediatament –perquè com a vells per als nazis eren un jueus inútils–, serien portats a les càmares de gas, os moriren assassinats.

Dory afageix: “En ninguna de sus cartas [240] hay una palabra de rencor, de odio. (…). Hubiera sido una maravillosa abuela. Fue una lástima no poder conocerla”.

(2)

 

Kurti (Conrado) i Rosl (Rosita), pares de l’autora del llibre, el 31 de desembre de 1936, dia de la seva boda jueva

El llibre passa de les 300 pàgines però es llegeix d’una tirada. A mesura que l’autora va obrint les caixes amb els documents que hi amagà el seu pare, el lector s’assabenta de la dramàtica història de la família Sontheimer i “viu” l’horror que desperta el crim terrible comès pel nazisme, contra el poble jueu. “Afortunadamente –va escriure Margaret, cosina dels Sontheimer, encara des del camp de Terezín– nunca tendremos capacidad para comprender el horror, el miedo y el hundimiento personal que hemos experimentado durante los últimos años”.

Els pares de Dory Sontheimer quan Hitler va posar en marxa la “solució final” eren a Barcelona. Kurt havia vingut com a representant del negoci del seu pare. Es va casar amb la jueva Rosl i quan el confinament, la deportació i l’assassinat dels jueus va estendre’s per Europa, van decidir camuflar la seva identitat i, per protegir-se, es van batejar i es van casar per l’Església, el 18 d’agost de 1939. A Espanya havia guanyat Franco i temien que la Gestapo els agafés. Dory mai no va saber res de la seva família alemanya. Es va educar com a espanyola i catòlica fins que, en obrir les caixes del seu pare, ha conegut la tragèdia. Hom es pregunta, amb l’autora, què va poder passar perquè tantíssima gent “normal”, a Alemanya, prengués part en els actes criminals del nazisme, o no reaccionés en contra. Els jueus “habían sido despojados de su patrimonio, habían sido ultrajados, vejados,  habían sido invadidos en su intimidad y en sus credos, y echados de su hogar”, camí dels camps de la mort.

La lectura del llibre t’apropa al patiment dels familiars de la Dory. Veus com el cercle del mal es va tancant, i vius els terribles episodis juntament amb ells, quan són apresats,  com viuen en els camps de concentració, del dia que se’ls enduen cap al camp d’extermini… I t’envaeixen els mateixen sentiments que viuen ells: l’amor, l’enyorança, la por, el desànim i l’esperança, i l’esforçada solidaritat, malgrat tot… Al llibre no hi falta la bona gent, com Ramon, barman del restaurant Heidelberg, que sempre acull amb mostres d’afecte els pares de Dory, o mossèn Àngel Rovira, rector de la parròquia de la Bonanova, que va acollir-los a l’Església catòlica.

La Margaret ja citada acabava la seva carta, tot just alliberat el camp on estava confinada, amb aquestes paraules: “No sabemos cual será nuestro futuro. Pero en algún lugar del mundo volverá a salir el sol, podremos ver montañas, océanos, libros, sonrisas… i quizá alguna esperanza de empezar con una nueva vida”.

(i 3)

 Dory Sontheimer. Amb el llibre “Las siete cajas” ens recorda el drama de milions de jueus

¿Com conjuminar la joia de viure amb la consciència del mal que hi ha al món i de l’enorme sofriment que pateix una gran part de la humanitat? Constantment les notícies ens parlen de desgràcies, de catàstrofes i, el que és pitjor, del mal provocat pels homes. Darrerament hem pogut veure, esglaiats, l’assassinat a sang freda d’un periodista britànic, i cada dia ens toca contemplar a la televisió els bombardejos en diverses parts del món, que destrueixen pobles i ciutats i maten persones innocents, entre elles, molts infants.

Hi ha qui no ho vol veure. Tanquen la televisió, miren cap a una altra direcció. Diuen que els fa mal… I és lògic: tots tenim l’ànsia de viure bé i ser feliços i ens molesta veure gent que no viu bé. Esmercem moltes hores, tota la vida!, per posseir una llar confortable, per guanyar uns diners, per dur una vida plaent. Sobretot pensant en els fills. ¿Hi ha cap motor més poderós que l’instint i l’amor patern-matern?

Crec que és bo cercar la felicitat. És més, diria que és una ingratitud deixar-se guanyar pel pessimisme. Si el fragment més petit d’un vidre trencat reflecteix tota la llum del sol ¿com, qui viu bé, pot apagar la resplendor que es desprèn de la bona vida? La visió del mal i de qui pateix ens hauria d’esperonar a treballar per aminorar-los.  I no dic de quina manera: cadascú té el seu lloc en el món, com el tenen al bosc el roure poderós i l’humil lliri silvestre, ambdós fidels a la llei que els fa créixer i aportar allò de què la natura els ha dotat; l’un, l’ombra i la fusta excel·lent, l’altre, la bellesa prodigiosa de la seva humil flor.

Un lema ben senzill: intentar viure amb la màxima plenitud possible i, alhora, estimar amb obertura d’horitzons.

(*) 22 agost 2014, glosses 197-199