Març: dilluns 2 – diumenge 15.

Diumenge esplèndid 

Diumenge. Acaba l’onzena setmana, ¡i amb quin dia tan esplèndid! No he pogut estar-me de passejar una bona estona pel riu. Quants colomencs a la llera, al voral de baix, al passeig de dalt! El verd de l’herbei, la lluentor metàl·lica de l’aigua, banyada pel sol, i aquest cel tan blau. Un veritable regal de la natura. I quants amics i coneguts, que he trobat a la plaça de la Vila o al passeig Llorenç Serra, o al parc fluvial. M’he creuat amb els voluntaris de l’ANC que anaven cap al Fondo a fer campanya, mentre conversava amb l’Albert, que m’ajuda a interpretar les enquestes. Per fi –com recullen avui els diaris– els partits sobiranistes han pactat el full de ruta cap al 26-N, un text clar, i prou obert, perquè s’hi puguin afegir els partits que encara dubten. Es comenta que l’entusiasme de la gent ha baixat; pot ser. Però les brases estan enceses i només cal que el vent bufi de nou perquè els ànims es desbordin.

Síria 

En contrast amb el bon matí que he viscut ens arriben, cada dia, les noticies greus dels conflictes que assolen tants llocs del món. Com a mostra, penjo la foto aparegudaal diari d’una mare siriana amb els seus quatre fills, en el camp de refugiats de Turquia. M’ha fet pensar en l’escena que va descriure Saint-Éxupery en un dels seus famosos llibres d’una dona indigent que seia al seu mateix compartiment d’un tren siberià. Al braçps duia un nen preciós, amb cara saludable. ¿Què serà d’ell –es va preguntar l’escriptor– quan la mare ja no el pugui alletar i l’infant entri de ple en el món miseriós i comenci a passar gana i a tenir fred?” “Quants nens i nenes com aquest –va ensar Saint-Éxupery– que haurien pogut arribar a ser grans homes peròals  quals la pobresa els barrarà el camí!” Em miro els rostres somrients dels nens de la foto i penso en els milers de nens i nenes del món, als quals l’odi, la injustícia, l’egoisme i la insensibilitat de la societat els roba el futur.

Espai Fòrum, al Fondo 

Anoto la data, per servar-ne la memòria: el divendres 13 de març em trobo  amb els veïns del Fondo José Antonio i Joana per organitzar l’espai que du el meu nom i el del Fòrum, creat com a complement del bateig de la sala d’actes de la nova biblioteca. Un espai pensat no només per guardar la mica de coses que dono a la biblioteca, i per mantenir la memòria de l’etapa que vam viure, sinó per ser una plataforma que, conjuntament amb la biblioteca i veïns del barri,  treballi a favor de la cultura i de la integració social de tot el veïnatge. Fòrum-Grama és l’associació encarregada de donar vida a l’espai, que funciona com una secció més de l’entitat. L’objectiu seria que les activitats que es desenvoluparan creïn un grup d’Amics del Fondo, en el que conflueixin els veïns antics i els que han arribat de fa poc temps.

Mor Carlos Grande 

Primer ple de l’Ajuntament democràtic. Carlos Grande és darrere de Bellete i Lluís Hernández. Foto Joan Guerrero

Ha estat una mort inesperada, per sobtada, sobrevinguda a una edat encara jove. Actualment se l’ha vist poc perquè ja fa alguns anys que marxà a viure a Barcelona,i que s’havia jubilat de mestre (del Puigcastellar). Però ha estat un home que ha treballat molt per la ciutat i que ha viscut ficat en moltes coses. Grande va ser un militant polític activíssim. De fet, segons tinc entès, va ser la política que el va portar a Santa Coloma en plena època dictatorial quan la nostra ciutat era coneguda a tot Espanya per les seves lluites populars, i  atreia militants de dels diferents partits clandestins, que  aquí trobaven un camp abonat per a la militància. Amb la democràcia va entrar a l’Ajuntament en la lista del PSUC, amb Lluís Hernández d’alcalde. Anys després s’afilià al PSC i va col·laborar molt activament en l’elecció de Manuela de Madre. Era un home intel·ligent, lluitador i d’una gran capacitat de treball. Quan s’escrigui la història de la Santa Coloma política ocuparà, indubtablement, un lloc destacatx.

L’art Mochica 

 Recipient cerimonial que representa una escena de part.

És una sort tenir tan a prop una ciuitat culturalment tan rica com Barcelona. Amb poc més de mitja hora de metro tenim l’Obra Social “la Caixa”, a tocar de la plaça d’Espanya, on podem visitar exposicions sensacionals. Ara, la de l’art Mochica, de la que no en sabia re. Quan es parla de la cultura precolombina de seguida pensem en els asteques, però a abans existiren els mochiques, que van desaparèixer sense que se sàpiga per quines causes. Les peces que es mostren en l’exposició són d’una gran bellesa, fetes amb cerámica, or i plata. Estan meravellosament ben conservades perquè els objectes que avui ens meravellen els feien per honorar els difunts i, enterrats amb els morts, s’han mantingut intctes, fins que ara s’han descobert. Potser fins i tot més que l’art m’ha interessat la vida dels mohiques i les seves creences, la concepció que tenien de l’existència de tres mons, el de dalt, el de sota i el nostre, que és el d’entremig. Els mons de dalt i de baix entren en contacte en “l’aquí i l’ara”, és dir, el món terrestre, en el que interactuen forces oposades, que es complementen. Viure exigia un esforç constant. Aquest esforç és representat pels felins com el jaguar i el puma. Els ocells representen el món de dalt i la serp el de sota, animals que els mochiques van convertir en símbols de les divinitats.