Un viatge llarg, més de 500 quilòmetres. Un dia netíssim, sempre contra un vent impetuós que a estones feia ballar el meu petit Opel, llançat a 120 per hora, per autovies molt bones, gairebé sense cotxes. Entrar al Reyno de Navarra i canviar el paisatge és tot u. Una sensació de país endreçat, sense que en cap moment hagis de lamentar cap destrossa paisatgística. Harmonia entre l’obra feta per la mà de l’home i la natura. Al cap i a la fi sóc a Leyre. Només l’últim tram em va esverar: després d’una llarga carretereta que vaig agafar a Tafalla, prop de Yesa vaig ensopegar amb un gran esvoranc a la muntanya i un desmunt enorme, amb una polseguera asfixiant. Però de seguida la carretera es ficà bosc endins i muntanya amunt i, novament, l’esplendor de la natura. L’ensurt me’l van donar les imponents obres de l’autovia de Pamplona a Jaca.

El monestir és un conjunt d’edificis molt ben travats. De pedra –una pedra de color tirant a or– amb un entorn perfectament cuidat, enmig d’una molt frondosa vegetació, obert a la vall dominada per l’embassament de Yesa. Sóc a l’habitació de l’hotel. L’hotel està adherit arquitectònicament al conjunt monàstic, però n’és totalment independent. Com si diguéssim, una mena d’hotel Cisneros (Montserrat), però formant una unitat amb el conjunt conventual.

Cap al tard assisteixo a vespres. La nau del temple és més familiar que solemne, i l’ofici, també. Són setze monjos. Tot en gregorià. L’abat amb capa pluvial, mitra i bàcul. Em sentia cansat després de tanta carretera, però feliç d’obrir-me, aquí, a uns itineraris més quiets, natura enllà, i pels verals de l’esperit.

 

Porta Speciosa

Visc en una dimensió ¿fantasiosa, o més real? El monestir i l’embolcall de la natura, tot, et porta a un altre món, al món de l’esperit. Avui els monjos han celebrat la festa de la seva advocació, que és Sant Salvador. Missa solemne al migdia, vespres solemnes al capvespre, i el tany de les campanes a cada hora litúrgica. Al capvespre, l’explosió festiva per anunciar la missa i les vespres. Jo m’estic llargues estones davant la Porta Speciosa de l’església (speciosa vol dir bonica). Imatges impactants d’un romànic primitiu i ingenu. Penso que milers de peregrins, camí de Santiago de Compostel·la, s’hi han aturat abans d’entrar al temple, i s’han sentit interpel·lats pel seu misteriós missatge. Viure és fer camí. Cap a on?

Els monjos passen la vida seguint el lema de sant Benet: pregar i treballar. En silenci. Silenci dels sentits per escoltar les veus interiors. Com jo, avui, en pujar a la font de sant Varila. Un novici ha deixat escrits en les roques breus comentaris, que m’acompanyen en l’ascensió. En copio aquest: “Los días del hombre son como la hierba, / como la flor del campo; /pero el amor del Señor / dura eternamente”. Si els monjos no s’ho creguessin, no viurien isolats al monestir, lligats a les hores que els tenen com suspesos del cel: a les 6, matines, a les 7,30, laudes, a les 7 de la tarda, vespres i passades les 9 de la nit, completes. I cada dia, missa…

Un dels monjos entrevistats a la pel·lícula El gran silenci va dir al cineasta: “si no teníem fe o si Déu no existís, seríem els més desgraciats dels homes”. Però, i si la fe els guia? I si Déu existeix? Fa poca estona, havent ja sopat, abans de posar-me davant de l’ordinador, he sortit a passejar lluny dels pocs llums del recinte monacal. En plena foscor el cel se m’ha mostrat ple d’estrelles, i he gaudit veient-les. Un món immens que, en les nostres ciutats tan modernes, tan riques i tan il·luminades, no es veu.

Que no es vegin les estrelles, ¿vol dir que no existeixin?

Fuente de San Varila

 

Era l’hora de dinar i buscava un racó ombrívol a la Fuente de las Vírgenes. L’he trobat, però veient que amb idèntica intenció arribaven famílies que posen a l’hotel del monestir, he tornat enrere i he seguit la pista que un cartell indicava que duia a la Fuente de San Varila. Una pista ampla al començament, amb una pujada inicial força pronunciada; l’he seguida pensant que la font estaria en una fondalada propera.

Aviat s’ha acabat la pista i s’ha convertit en un senderol que puja amb decisió muntanya amunt. He caminat bastant i la font no apareixia. He estat a punt d’abandonar. Però allò que et dius, “provem una mica més”. El caminet s’ha endinsat per una espessa arbreda fent giragonses entre roques, que havies d’esquivar. Alzines monumentals i roures encara més grans, i arços i ginebrons… i molts boixos. Un camí d’una gran bellesa des del qual, a trams, veia a baix el monestir i l’embassament de Yesa.

Immers en l’atmosfera espiritual que respiro aquí, més que en Josep M. de Sagarra (“Un camí: quina cosa més curta de dir / i tan llarga de seguir”), he evocat l’Evangeli. El camí és estret, només qui s’hi aventura i trenca els lligams arriba al terme. Ara, la font. Força amunt l’he trobada, amagada entre roques i sota grosses alzines. Humil, però amb una aigua fresca i bona. Amb el seu melodiós murmuri, només perceptible en el silenci.

He pensat com de savis que són el cérvols que, segons canta el salmista, cerquen per beure la font d’aigua viva.

L’abat i l’ocellet

He trobat deliciosa la llegenda que al monestir es conta d’un antic abat. L’abat es deia Varila i hauria presidit la comunitat de Leyre a començos del segle X. Es diu que li resultava incomprensible que al cel la felicitat consisteixi a contemplar Déu. Tants anys, sempre fent el mateix –pensava dom Varila– ha de forçosament avorrit. Un bon dia l’abat va eixir del convent, capficat en la meditació que no l’abandonava mai. Tot just iniciada la passejada va sentir el cant d’un rossinyol i, extasiat, s’hi acostà. El rossinyol va fer una revoladeta i posà en un branquilló un xic més enllà. L’abat s’hi apropà i l’ocellet va alçar el vol i va anar uns metres més lluny, sense deixar de cantar. L’abat va fer unes passes més, per acostar-s’hi. Però en ser-hi a prop, el rossinyol va allunyar-se’n una vegada més. Així tres cops, quatre, cinc… molts, fins que el monjo, seguint-lo muntanya amunt, arribà a un clar del bosc on, de les roques i sota unes alzines, rajava l’aigua d’una font. Allí el rossinyol es va aturar i va continuar cantant. Dom Varila s’embadalí. Mai no havia sentit un cant tan melodiós, tan colorit, tan dolç. S’hi embadalí tant que, escoltant-lo, va caure endormiscat. Quan es va despertar va tornar al convent i s’estranyà en veure’l força canviat. Va trucar a la porta, el germà porter el va rebre amablement. Però no el va reconèi- xer. Dom Varila es va desconcertar, afirmava que era l’abat però ni el porter, ni la resta de monjos, el reconegueren. El bibliotecari va regirar els arxius i va constatar que sí, que un tal dom Varila havia estat abat de Leyre… Però d’això feia 300 anys!

La lliçó és molt ingènua i senzilla: si Varila pogué estar-se 300 anys encisat pel cant d’un rossinyolet, seria molt viure tota l’eternitat contemplant Déu?

Deixo Leyre

Deixo Leyre. Em fa recança anar-me’n. I no és que no pensi en Santa Coloma i les coses que portem entre mans. Però sé que trobaré a faltar la pau d’aquí dalt, i disposar de tot els temps del món per a mi. Havent esmorzat agafaré el cotxe i començaré el lent camí de tornada. Dic lent perquè vull entretenir-me una mica en el camí de Sant Jaume. I m’atansaré a Nájera (on solia pernoctar quan resseguia les Santes Colomes del nord de la Península). I tinc la intenció de baixar a Catalañazor, a veure si descobreixo les ruïnes d’una antiquíssima església, que vaig llegir que havia estat dedicada a Santa Coloma.

No sé si ha estat l’Agustina qui m’ha dit, per telèfon, o el Manel, que això meu és una cura de salut en profunditat. N’estic content perquè he acabat la feina que m’havia proposat, i ho he pogut complementar amb interessants escapades per la comarca, on he vist pobles i paisatges que m’han transportat a èpoques passades. Estant tan a la vora dels monjos i amb les converses que he tingut, el tema de la vivència de la fe ha estat molt present.

Ahir a la tarda, per acomiadar-me’n, vaig fer una excursió circular a mitja altura de la muntanya. Un camí sempre entre alzines i boixos, amb una franja de cel blavíssim sobre el cap, acotada per les copes dels arbres que jalonen el camí. De tant en tant, un clar amb vistes sobre la plana. No vaig anar a vespres, al matí ja havia celebrat la festa de l’Assumpta assistint al solemne pontifical, presidit per l’abat.

Vaig preferir trobar-me sol amb la natura i amb el silenci.